Takeshita dori (竹下通り)

Takeshita dori es un carrer per als vianants situat just davant de la sortida de l’estació de Harajuku que els caps de setmana s’omple de gent, especialment joves, de tot tipus i tendències. No es un carrer massa llarg, però si molt concentrat, amb botigues i establiments enganxats un al costat de l’altre.

La zona de Harajuku es podria considerar com de visita obligada, especialment el diumenge, doncs a poca distancia podem trobar nombrosos llocs força interessants, des de el Parc Yoyogi i els grups que el fan servir per practicar o donar-se a conèixer, al Santuari Meiji i el parc que l’envolta, fins a l’agradable passeig que pot representar anar fins a Shibuya.

Les botigues de Takeshita Dori, tret d’unes poques pertanyents a cadenes importants, solen ser botigues petites i independents on es pot trobar tota mena d’estils, i sobre tot molt de material relacionat amb els ídols de la societat japonesa. Aquesta gran diversitat es el major atractiu de visitar aquest carrer, doncs hi podem trobar tota mena de tendències i gent que molta gent consideraria “rara”, però que son les que defineixen el seu caràcter diferencial.

També s’hi poden trobar nombrosos llocs per fer una parada per recuperar forces, evidentment del tipus que més agrada als joves (creps, hamburgueses,…), si es que pots arribar a donar un pas per dins d’aquest carrer, ja que els diumenges es gairebé impossible caminar-hi. Si el que voleu es veure la gent que hi passeja gairebé un recomanaria buscar un bon lloc, i anar veient la gent com passa. Si en canvi, el que preferiu es mirar les botigues i comprar, més aviat us recomanaria anar qualsevol altre dia per poder fer-ho amb una relativa facilitat.

I un darrer apunt. A les botigues hi ha força material relacionat amb idols i tendències de moda “diferents”, però segurament precisament per això, a moltes botigues hi ha cartells que especifiquen, de forma totalment explícita, que està prohibit fer fotos dins la botiga.

Tōgō-jinja (東郷神社)

El barri de Shibuya es conegut per tothom, al igual que la major part dels punts més freqüentats pels turistes, des de la zona de compres de Shibuya, amb Hachiko i el seu creuament de carrers, fins a Meiji Jingu, el Parc Yoyogi, la gran avinguda amb botigues de marca Omotesando, i la sempre atestada de gent i meca de tot tipus d’estils de vestir Takeshita-dori. Sembla que sigui impossible trobar un petit raconet de pau i tranquilitat…

I malgrat les aparences, més o menys a la meitat de Takeshita-dori hi ha un carreró per on no passa gairebé ningú que, si es segueix, arribes a l’entrada lateral d’un santuari sintoista, molt tranquil, lluny del brogit dels carrers propers. Es Tōgō-jinja, un santuari en el que Tōgō Heihachirō es adorat com un kami sintoista.

Tōgō Heihachirō va ser un militar japonès que va arribar a ser almirall de la flota japonesa. Considerat el Nelson de la marina japonesa, va ser el responsable de la derrota de la fins llavors suposada tot poderosa flota de la Rússia tsarista a la batalla de Tsushima, durant la guerra entre tots dos països el 1904-1905, i que va confirmar el status de Japó com a nova súper potència mundial.

L’Almirall Tōgō va rebutjar molts del honors que se li volien dispensar en vida, però després de la seva mort, el 1940 es va erigir aquest temple per elevar-lo a la categoria de kami. Les seves restes no es troben aquí, si no en el cementiri de Tama, també a Tōkyō, però si que hi ha un petit museu i una llibreria dedicats a la seva figura.

Fins fa uns anys dos cops al mes s’hi celebrava un mercat on es podien trobar objectes rars a preus molt assequibles, però des de 2010 que no es fa.

El santuari realment no te gairebé res que el faci destacar especialment, però pot ser molt interessant pels amants de la història militar japonesa, i no deixa de ser un dels pocs recés de pau que hi ha a la zona.

Informació important:

• Lloc: Tōgō-jinja (Shibuya-ku – Tōkyō).
• Entrada: gratuïta.
• Com arribar-hi: al santuari s’hi pot accedir des de Meijidori (porta principal) o des de Takeshita-dori, per la qual cosa el més recomanable es baixar a l’estació Harajuku de la línea JR Yamanote, o a la parada Meijijingumae de la línea de metro Chiyoda.

Parc Yoyogi (代々木公園)

Una de les recomanacions per visitar a Tôkyô que s’acostuma a fer sempre que es planteja aquesta qüestió es sens dubte “visitar el Parc Yoyogi un diumenge”. I es que el Parc Yoyogi es una zona molt interessant, situada al mig de diverses àrees molt pròximes i tant o més interessants, com el Santuari Meiji, Harajuku, etc., que te un caràcter propi, especialment els diumenges, que el converteixen en un pol d’atracció de moltes de les particularitats dels japonesos.

L’any 1964 Tôkyô va ser al seu dels Jocs Olímpics, i va a ser a la zona que actualment ocupa el Parc Yoyogi on es va construir la vil·la olímpica i algunes de les instal·lacions esportives on van tindre lloc les competicions. La zona de Yoyogi anteriorment havia estat testimoni d’activitats molt diverses al llarg de la seva història, des de el primer enlairament d’un avió a motor al Japó (1910) a terreny per desfilades militars, i durant l’ocupació militar americana, es on es van construir les residències dels oficials nord-americans. Amb les olimpíades es va remodelar tota la zona, i s’hi va construir el Gimnàs Nacional Yoyogi, en el que actualment encara es fan activitats de tot tipus. Finalment, l’any 1967 la major part de la zona es va convertir en un parc obert al públic.

Amb l’obertura del Parc Yoyogi, conjuntament amb el Santuari Meiji, es va convertir en un dels pulmons verds més grans de la ciutat, i una de les zones més dinàmiques en activitats populars (encara que darrerament sembla que les autoritats volen limitar-les en part, i fer que bona part d’elles es traslladin a altres zones).

Al marge de l’atractiu propi del parc per a si mateix, encara que en aquest aspecte podríem considerar-lo un parc urbà més amb zones enjardinades i instal·lacions esportives, els diumenges tenen una connotació molt especial, doncs es el dia en que molts japonesos hi acudeixen per practicar les seves activitats preferides, des de fer assaigs o pràctiques de teatre, arts marcials, o el que sigui, a realitzar veritables mini concerts de música (i potser tindre la possibilitat de ser descoberts per algun cercatalents). Alguns d’aquests grups ja s’han convertit en un atractiu turístic més del parc, com el grup de rockabilly que s’ha fet famós després de sortir a infinitat de documentals sobre la ciutat i actualment forma grans rotllanes de gent esperant la seva actuació (encara que els membres originals ara fan més de “estrelles” i deixen els balls a altres). El seu càdillac rosa, les sabates totalment destrossades i reparades amb precinte, els tupés súper exagerats i les xupes de cuir amb icones a l’esquena ja formen part del paisatge de Yoyogi.

A la primavera, quan floreixen els cirerers, el parc arriba a un altre nivell d’ocupació, entre els usuaris habituals i els que venen tan sols per fruir del hanamí, no queda ni un sols centímetre lliure. Però no son tan sols els espais enjardinats els que estan abarrotats, avançar pels camins, o simplement anar a un dels lavabos públics pot ser una odissea gairebé impossible. I si a tot això li afegim algun esdeveniment massiu en el gimnàs o un altre zona propera, es molt probable que no podeu avançar més d’uns centímetres per minut. Aclaparador? La veritat, jo que jo he viscut i que he de dir que no m’agraden massa les grans masses de gent, he de dir que força. Però malgrat això segueixo recomanant-ho. Hi teniu que anar!

Informació important:

• Lloc: Parc Yoyogi (Shibuya-ku – Tôkyô).
• Entrada: gratuïta.
• Com arribar-hi: al parc Yoyogi s’hi pot accedir per diferents llocs, però l’entrada més recomanable es per Harajuku. Per arribar a aquests accés el millor es baixar a l’estació Harajuku de la línea Yamanote de JR, o l’estació Meiji-Jungumae de la línea Chiyoda o la línea Fukutoshin del metro.

Museu de l’espasa japonesa

L’espasa japonesa es un dels elements de la seva cultura del que els japonesos estan més orgullosos. Per a ells ni ara ni mai s’ha tractat únicament d’un arma, un objecte per matar, si no que ha reflectit en gran mesura els conceptes estètics i l’esperit dels ancestres, en molts casos convertint-se a més a més en una obra d’art i en font de llegendes de tot tipus.

Tenint tot això en compte, i considerant que era necessari cuidar i protegir adequadament aquests tresors per a les generacions futures, el 1948 es va crear el NBTHK amb l’objectiu de salvar l’espasa japonesa davant de la crisis que va representar la política de confiscació portada a terme després de la guerra.

NBTHK son les sigles de Nihon Bijutsu Token Hozon Kyokai, o Societat per a la Preservació de l’Art de l’Espasa Japonesa, o simplement Museu de l’Espasa, que de fet es el museu que es va crear el 1968 per mostrar les espases de la societat i tot tipus d’objectes relacionats. De fet, la col·lecció del museu inclou 120 peces, entre les que s’inclouen alguns tresors nacionals, ben culturals i importants objectes d’art. Però aquesta societat no s’encarrega únicament de conservar i mostrar espases, si no que també han recuperat la tradició Tatara de preparar el ferro indispensable per construir espases, i després de la reconstrucció el 1977 de la Forja Tatara, han ensenyat aquestes tècniques a les noves generacions.

Arribar al museu pot ser bastant complicat, doncs no està massa ben senyalitzat (jo vaig trobar l’edifici quasi de casualitat quan estava a punt de rendir-me), està fora de les rutes habituals que fan servir els turistes, a mig camí entre el parc Yoyogi i la zona dels gratacels de Shinjuku. Un cop allà es bastant probable que considereu que el museu no val la pena la caminada i els possibles problemes per trobar-ho, doncs per veure un munt d’espases i complements, si no ets un expert que pugui apreciar els detalls de construcció, sens dubte ja hauràs tingut la teva bona ració en els molts altres museus i exposicions que pots haver visitat. Potser tingueu sort i també s’hi celebri alguna exposició temporal que sigui més interessant. Jo la veritat es que vaig pensar que havia perdut un munt de temps i energies, fins que vaig veure la secció on venen llibres relacionats amb la temàtica, alguns dels quals estan en anglès, i que em va plantejar un veritable dilema sobre quins comprar.

Informació important:

• Lloc: Shibuya (Tokyô – Pref. Tokyô)
• Cost: 525¥.
• Com arribar-hi: cal caminar uns 10’ des de l’estació Sangubashi, a dues parades de Shinjuku en la línea privada Odaikyu.

Shibuya vs. Ikebukuro

Tokyo es una ciutat amb diversos “centres” o llocs singulars, generalment identificats amb algun tipus de negoci determinat (no es totalment cert, però si que ho podem agafar com una bona aproximació). Així a Akihabara pots trobar material electrònic i llocs relacionats amb el mon del manga/anime/videojocs; a Roppongi es on es pot trobar l’ambient més occidentalitzat de la ciutat; a Shinjuku també hi ha molt de comerç i, sobre tot, molts negocis relacionats amb l’oci; Ginza es pot associar amb els comerços de luxe, etc. De fet, si agafem la línea circular Yamanote, gairebé podríem anar seguint tots aquests punts mirant les estacions de la línea.

I entre tots aquests centres neuràlgics podem trobar també Shibuya i Ikebukuro, tots dos amb bastant nomenada fins i tot entre els neòfits, tot i que Shibuya s’emporta la major part de la fama. Si haguéssim d’encasellar aquestes dues zones, sens dubte seria com a llocs per comprar, i en el cas de Shibuya especialment compres de roba i més concretament la darrera moda jove. Com sempre, encasellar una cosa de forma tan simple es arriscat, ja que hi ha molta més cosa, però els llocs més coneguts i emblemàtics si que es podrien etiquetar així. Pel que fa a Ikebukuro, tot i ser també un lloc bàsicament per fer compres, aquestes potser son més generals, basades en grans magatzems.

Shibuya es coneguda per diversos elements com Hachiko, lloc de trobada força popular (com el fet de “quedar davant del Zurich” a Barcelona), el més que famós pas de vianants que hi ha davant de l’estació (i que ha estat mostrat en infinitat de pel·lícules), el singular edifici 109, una gegantina botiga de roba de dona (ara s’està diversificant) molt retratada també, i les gegantines pantalles de televisió que t’envolten miris cap a on miris.

Ikebukuro no rep tanta atenció ni per part de les guies turístiques ni per part d’altres elements com pel·lícules, fotografies comercials, etc., i potser per això no es tan conegut. Aquesta zona inicialment es va desenvolupar com a zona comercial sobre la base de dos grans magatzems molt importants, però ara es poden trobar edificis singulars con Sunshine City, o carrers que si els aïlléssim podríem pensar formen part d’Akihabara.

Personalment Ikebukuro mai m’ha cridat especialment l’atenció i es de totes les zones mencionades la que probablement estigui més “allunyada  de tot”, motiu pel qual, tot i que en tots els viatges m’he passat per Shibuya (especialment per anar a una botiga de Mandarake), a Ikebukuro encara ni m’hi havia acostat, cosa que vaig voler corregir la darrera vegada que vaig estar a Tokyo.

Com ja he dit, d’Ikebukuro no tenia tantes referències com de Shibuya, així que anava una mica a cegues, però si vaig poder constatar molts elements comuns amb Shibuya, com el fet que segons surtis per un costat o l’altre de l’estació sembla que estiguis a dos llocs totalment diferents, o que el tràfic de vehicles i persones podríem dir que es fins i tot superior a la saturada mitjana tokiota. Però també vaig tindre la sensació de que son molt diferents. Així, mentre que Shibuya te un aspecte més actual, Ikebukuro em va donar la impressió de ser un lloc vell que encara està evolucionant cap a la modernitat.

També es diferent el tràfic, ja que tot i que en tots dos llocs hi ha molts cotxes i vianants, Shibuya sembla presa pels segons, mentre que a Ikebukuro el tràfic rodat es molt més important, fins el punt que de vegades em vaig sentir una mica agoviat per aquest. Si, a Ikebukuro hi ha zones per a vianants en que es fins i tot difícil avançar, però a Shibuya la gent a “pres” els carrerons fins i tot sense que siguin per a vianants.

I també hi ha la qüestió de la llum. Encara que no vaig quedar-me prou per veure Ikebukuro de nit per comprovar la seva “brillantor nocturna”, em va donar l’ impressió de que era un lloc més fosc… o potser hauria de dir menys brillant, que Shibuya.

La part més positiva d’Ikebukuro es que sembla que va evolucionant menys cap a un simple consumisme total com Shibuya i s’està transformant més cap un altre tipus de consumisme, amb diversos equipaments culturals i espais més orientats a les famílies o activitats complementaries a la mera “compra”, mentre que Shibuya sembla més adequada per a grups d’amics, joves preferentment, amb ganes de divertir-se.

Abans d’acabar voldria remarcar de forma molt emfàtica que la major part dels comentaris son simples impressions personals com a conseqüència d’una única visita, motiu pel qual si puc tornar-hi, no dubtaré a visitar de nou Ikebukuro per confirmar o modificar aquestes impressions.

I com a darrer apunt, dir que m’havien dit que al igual que Shibuya te a Hachiko, Ikebukuro te una figura similar, en aquest cas un mussol, però la veritat no vaig ser capaç de veure’l. Si que vaig trobar una estàtua amb mussols, relativament allunyada de la sortida de l’estació, però no se si es de la que em van parlar (passa ben desapercebuda, la veritat). En tot cas, les respectives fotografies son les que encapçalen la següent galeria per que compareu (podeu veure-les totes en gran a l’àlbum de Flickr). A l’esquerra teniu les fotografies de Shibuya, i a la dreta les d’Ikebukuro, per que malgrat no ser igual que viure-ho, podeu treure les vostres pròpies conclusions.