Archive for the ‘Patrimoni de la Humanitat’ Category

Cúpula Genbaku, Patrimoni de la Humanitat

Al costat del Parc de la Pau, a la vora est del riu Motoyasu, s’aixeca el Memorial per la Pau de Hiroshima, encarnat per la Cúpula Genbaku. Aquesta es l’única estructura que va sobreviure a la devastació nuclear, i s’ha preservat tal com va quedar com a recordatori del gran poder destructiu de les armes atòmiques, però també com a símbol d’esperança en un futur millor en que mai es torni a repetir una situació com a la que va sobreviure la cúpula. Per tot això, la UNESCO el va incloure dins del Patrimoni de la Humanitat el 1996.

Tal com diu la UNESCO: “El Memorial per la Pau de Hiroshima (o Cúpula Genbaku), es la única estructura que va quedar en peus després de l’explosió de la primera bomba atòmica el 6 d’Agost de 1945. Gracies als esforços de molta gent, inclosos els propis habitants de la ciutat de Hiroshima, s’ha preservat tal com va quedar després de l’explosió. No es tan sols un cru i  poderós símbol de la força més destructiva mai emprada per la humanitat, si no que també expressa l’esperança d’aconseguir la pau mundial i l’eliminació total i definitiva de les armes atòmiques”.

Genbaku01

La zona protegida ocupa un total de 0.40ha al voltant de la Cúpula Genbaku (genbaku es un terme japonès per referir-se a la bomba atòmica), i un entorn de 42.7ha, dins les quals es troba el Parc de la Pau. L’edifici s’ha preservat tal com va quedar i les úniques actuacions que s’hi fan es per a preservar-lo en aquest estat. No es pot visitar l’interior, tan sols observar-lo des de l’exterior, a través de les tanques que l’envolten, des de una zona que s’ha enjardinat i que serveix per oferir plegaries pels morts i en favor de la pau mundial.

Genbaku02

Originalment l’edifici es va construir el 1914, i era l’edifici de promoció industrial de la Prefectura de Hiroshima (Hiroshima-ken Sangyo Shoreikan). Els plànols els va dissenyar el Txec Jan Letzel, i inicialment es va anomenar Sala d’Exhibicions Comercials de Hiroshima. El seu nom final se li va atorgar el 1933. L’edifici tenia tres plantes d’alçada, amb un nucli central de cinc plantes. Les parets eren de maons i l’estructura de la cúpula el·líptica era d’acer recobert de coure. En total cobria una superfície de 1.023 metres quadrats i en el seu punt més alt tenia 25m d’alçada. Els murs exteriors estaven coberts de pedra i ciment, i a la cúpula s’hi arribava per una escala situada a l’entrada principal. La bomba atòmica va explotar a uns 150m de l’edifici, arrasant l’edifici principal, enfonsant el sostre i col·lapsant el terra dels diversos pisos, així com la major part de les parets interiors del segon i tercer pisos. Malgrat tot, com la força de l’explosió procedia d’una alçada superior a l’edifici (la bomba va explotar a 600m d’alçada), els fonaments de la secció principal van seguir dempeus. També va sobreviure la font situada al jardí d’estil occidental del costat sud de l’edifici.

El 1966 la ciutat de Hiroshima va decidir que havia de mantenir-se com estava a perpetuïtat, i el Memorial per la Pau, del que es l’element principal, es va construir al seu voltant entre 1950 i 1964. El Museu Memorial per la Pau es va inaugurar el 1955, i des de 1952 ha estat el centre de les cerimònies per la pau que tenen lloc cada 6 d’Agost.

Anuncis

Himeji-jō, Patrimoni de la Humanitat

El castell de Himeji va ser el primer lloc japonès en ser inscrit al llistat d’elements Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, el 1993, per la seva combinació de funcions militats y un magnífic aspecte estètic. En total està format per un castell, dos fossars (dels tres que existien originalment) i un total de 83 estructures agrupades al voltant d’una torre de sis plantes.

Tal com diu la UNESCO: “Himeji-jō es la més perfecta expressió arquitectònica d’un castell japonès de principis del segle XVII. El lloc compren un conjunt de 83 edificis amb dispositius defensius molt perfeccionats i sistemes de protecció notablement enginyosos, que daten de la primera època del shogunat. Obra mestre de l’arquitectura en fusta que uneix els aspectes funcionals amb un gran atractiu estètic, el castell de Himeji destaca per l’elegància de la seva silueta i els seus murs de terra blanquejada, així com per subtil relació establerta entre els volums dels seus edificis i els múltiples plans dels seus sostres”.

HimejiJo01

La zona on es troba, a la ciutat de Himeji (Prefectura de Hyōgo) sempre ha estat un punt neuràlgic del comerç i les comunicacions. Aquest castell, situat al centre de la Planura Harima, va iniciar la seva història el 1333, quan es va construir la primera fortificació al turó on s’aixeca l’actual. El 1581 va ser remodelat per Hideyoshi Toyotomi. Aquest castell original va ser destruït per Terumasa Ikeda, que es va convertir en el senyor de la zona i va acabar construint el castell actual entre 1601 i 1609. El 1617 Tadamasa Honda, va afegir-hi alguns edificis (bàsicament va remodelar el mur Oest (Nishi-no-maru) per convertir-se en les habitacions de la seva dona, filla de Tokugawa Ieyasu). Amb l’arribada de l’era Meiji, part dels edificis van ser demolits per construir estructures militars modernes, però gracies al Coronel Shigeto Nakamura i altres oficials de l’exèrcit, la seva forma original es va preservar. La seva protecció oficial va començar el 1930 quan algunes parts van ser designades com a Tresor Nacional.

HimejiJo04

Pel color blanc de les seves parets i la combinació de la seva elegància i aspecte, així com per la seva integració en l’entorn de vegades se’l denomina “la grua blanca” (Shirasagi-jō) ja que sembla que sigui un au d’aquest tipus a punt de solcar els cels.

El castell posseeix algunes disposicions tàctiques realment remarcables i una mida que desafia la imaginació. En total ocupa 107Ha, te quasi 5km de murs, que arriben a tindre una alçada de fins a 26m en el seu punt més alt, i per com es va construir es especialment resistent als terratrèmols, incendis i altres desastres naturals o causats per l’home. Quan els seus constructors anaven curts de pedra, recorrien si calia a làpides, llanternes de temples, i fins i tot elements de cuina, que encara avui es poden veure a l’estructura dels murs.

Foto: Wikipedia

Foto: Wikipedia

Foto: Wikipedia

Foto: Wikipedia

Però es en l’aspecte defensiu on trobem els seus principals punts forts. L’interior es un autèntic laberint pensat exclusivament per confondre i desorientar l’enemic, fins al punt que avui dia, tot i els cartells informatius, hi ha turistes que es desorienten. En total tenia 84 portes, de les que encara es conserven 21, pensades per portar als assaltants per un recorregut plet de trampes i posicions defensives letals, seguint un recorregut estret i recargolat que a més de cansar i desorientar als enemics, permetia atacar-lo amb projectils des de els més de 1000 forats per a arcs i arcabussos; portes enganyosament segures que amagaven amagatalls per poder atacar per l’esquena al invasor; i si finalment aconseguien superar-ho tot, es trobaven amb una imponent torre de 46 metres d’alçada, que l’eleva fins al doble de l’alçada del turó sobre el que es troba el castell. Aquesta torre, que aparentment te cinc pisos, en realitat en te sis, més un soterrani.

Dissenyat per a ser inexpugnable, es un castell que mai ha estat doblegat, en gran part gracies a que la seva construcció va tindre lloc al inici d’una era de pau, el shogunat Tokugawa, però igualment ha tingut moments per demostrar la seva resistència, com quan va sobreviure al Gran Terratrèmol Hanshin, el 1995. Però la seva proba més dura la va suportar durant la Segona Guerra Mundial, quan els americans van bombardejar la ciutat. Malgrat tot, després dels atacs, i encara que la ciutat estava en runes, al mig de tot, el castell seguia erigint-se orgullós, indemne després d’haver-ne sobreviscut sense rebre cap impacte (be, al interior va caure una bomba, però no va arribar a explotar).

HimejiJo05

Himeji-jō es podria dir que es de visita obligada per a qualsevol enamorat del Japó, molt especialment si està interessat en la seva època feudal. Però també es interessant pels amants del cinema, doncs es aquí on s’han rodat algunes escenes de pel·lícules com la protagonitzada per Sean Connery dins la saga de James Bond “Només es viu dues vegades” el 1967, o el film del director Akira Kurosawa “Ran” el 1985 (per posar tan sols dos exemples).

A Himeji es fàcil arribar-hi des de Kyōto o Ōsaka, que estan a més o menys una hora en shinkansen, i un cop a l’estació JR de Himeji, el castell es troba a 15 minuts caminant per una avinguda comercial, o es pot arribar en 5 minuts agafant el bus turístic (100¥). Malgrat això, i com l’accés al castell està limitat en el nombre de persones diàries, jo recomanaria aixecar-se ben aviat (o directament dormir a la ciutat) i anar directament al castell, que un cop vist ja tindrem temps per veure altres parts de la ciutat, com el molt recomanat Kōko-en.

Nara, Patrimoni de la Humanitat

Inscrit al llistat d’elements Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 1998, la zona declarada patrimoni rep el nom genèric de “Monuments Històrics de l’Antiga Nara”, i com succeeix amb gran part del patrimoni japonès, no es centra en un edifici singular o un lloc concret, si no tota una zona força amplia, amb 8 elements centrals diferents: 5 temples (Tōdai-ji, Tōshōdai-ji, Yakushi-ji, Gangō-ji, Kōfuku-ji), un antic palau (Heijō-kyō), un santuari (Kasuga Taisha) i un bosc sagrat (bosc original Kasuga).

Tal com diu la UNESCO: “Nara va ser la capital del Japó entre els anys 710 i 784. Durant aquest període es va consolidar el marc del govern nacional i Nara va gaudir d’una gran prosperitat, sorgint com a origen de la cultura japonesa. Els monuments històrics de la ciutat, els temples budistes, els santuaris sintoistes i les restes excavades del gran Palau Imperial, proporcionen una vívida imatge de la vida a la capital japonesa del segle VIII, un període de profunds canvis polítics i culturals“.

AntigaNara01

AntigaNara02

Els Monuments Històrics de l’Antiga Nara han estat testimonis de l’evolució de l’arquitectura i l’art japonesos, inspirats inicialment en els de la Xina i Korea, fins adoptar un estil propi i característic.

L’any 1710 la capital es va traslladar de Fujiwara a Nara, que com a conseqüència va prosperar com a centre cultural, polític i econòmic del país durant els següents 74 anys, durant el anomenat Període Nara. La localització del palau Heijō-kyō va ser meticulosament estudiat mitjançant tècniques geomàntiques xineses. El plànol general de la ciutat, basat en el de grans ciutats xineses com Chang’an, va ser cobert de palaus, temples budistes, santuaris sintoistes, edificis públics, residències i carrers, tot dins una xarxa ortogonal, dins la qual el palau ocupava l’extrem Nord de l’avinguda central. El palau, de 120ha, incloïa diversos edificis oficials per a celebrar cerimònies polítiques i religioses, entre els que destaquen el Daigokuden (sala de audiències imperial), el  Chōdō-in (salons d’estat), i la residència imperial (Dairi), a més d’altres annexes que complien tasques administratives i d’altre índole més prosaica.

L’any 784 la capital imperial es va traslladar a Nagaoka durant nou anys, i posteriorment a Kyōto (Heian), on es va quedar fins l’any 1184. L’abandonada capital de Nara es va convertir en camps de conreu, però la majoria dels temples i santuaris van sobreviure intactes, mantenint el seu estatus i el patronatge imperial. Es va desenvolupar una nova població al seu voltant, coneguda com a Nanto (Capital del Sud). La zona al voltant dels temples Tōdai-ji, Kōfuku-ji, Gangō-ji i Kasuga-Taisha va ser la més pròspera, i va servir de nucli pel desenvolupament de la ciutat actual a partir del segle XVI.

AntigaNara03

Tōdai-ji està format per un grup d’edificis, essent el més important el Kondō (Sala del Gran Buda) on es troba la imatge asseguda de Vairocana (Gran) Buddha. Es tracta d’una gegantina estructura de fusta que alberga una estàtua de bronzo de 15m d’alçada, la més gran d’aquest tipus que existeix al món. Kōfuku-ji va ser inicialment construït a Fujiwara, i reconstruït a Nara al traslladar-ne la capital.

AntigaNara05

Gangō-ji va ser el primer temple budista japonès, construït per Soga-no-Umako al segle VI, sent conegut originalment com Asuka-dera. Va ser traslladat des de Asuka l’any 718 amb motiu del trasllat de la capital a Nara. La major part del temple original va quedar destruït per un incendi el 1451.

Tōshōdai-ji, originalment construït pel sacerdot xinès Jian Zhen (Ganjin) l’any 759 per als estudiants del budisme, es un cas excepcional, doncs al llarg de la seva història ha sofert realment molt poc a causa d’incendis o altres desastres naturals. Entre els seus elements més importants trobem el Kondô (saló principal, l’únic exemple que encara existeix de la construcció original durant el Període Nara, i un element vital per estudiar l’arquitectura dels temples japonesos), el Kōdō (saló de lectura, tot i que originalment es va concebre com a salo per reunions al palau, i únic element que encara sobreviu de l’arquitectura del palau), el Korō (repositori de sutres), i el Hōzō i el Kyōzō (dos repositoris de l’estil “casa llarga”).

Kasuga-Taisha, fundat segons els llegendes l’any 768, els seus orígens es considera que poden remuntar-se fins el inici del Període Nara. Està situat al peu de dues muntanyes sagrades (Kasugayama i Mikasayama). Els edificis de Kasuga-Taisha han estat restaurats i reconstruïts en nombroses ocasions a causa de l’envelliment i de la destrucció per diverses causes. Tots els edificis estan situats dins els límits de recinte sintoista i, segons la tradició, tenen sostres amb teules fetes de escorça de xiprer, per harmonitzar amb l’entorn.

AntigaNara04

El bosc original del Kasugayama representa un entorn natural per Kasuga Taisha, com el que forma part integral de tots els santuaris sintoistes. Kasugayama ha estat preservat com a bosc sagrat, i la protecció hi impedeix cap forma d’intervenció més enllà dels camins per a fidels i peregrins.

L’antic Palau Imperial contenia tot el necessari per les funcions oficials i privades de la família imperial, incloent, com ja hem dit anteriorment, edificis com Daigokuden, Chōdō-in, i Dairi, però també oficines, tallers, magatzems, estables, etc. Tot el complex estava envoltat per murs de terra de 5m d’alçada, que es podien travessar per una de les 12 portes que tenia, sent la més important la del centre del mur Sud, anomenada Porta Suzaku. Actualment tan sols queden alguns fonaments, reconstruccions i museus per recordar aquesta meravella.

Tota la zona dels Monuments Històrics de l’Antiga Nara està dividida en dues parts principals, tres elements a l’Oest, i la resta al Est. La major part de visites es dirigeixen cap a l’Est, on estan els edificis més coneguts, i on hi ha prou per veure com per passar-te tot un dia. Si a això li afegim que moltes vegades el turista ve a visitar Nara en un dia, procedent de Kyōto, la part del Palau, Tōshōdai-ji i Yakushi-ji no acostuma a ser tan visitada. De fet jo encara no les he visitat, tot i haver estat dues vegades a Nara (de fet nio tan sols he visitat Gangō-ji, malgrat estar molt a prop de la zona que si he visitat). I es que si ho vols veure tot be, personalment crec que es imprescindible fer nit a Nara i dedicar-hi dos dies (o la major part dels dos dies), un per a cada grup d’edificis.

La zona Est es fàcilment accessible sobre tot si vens de fora la ciutat, doncs des de l’estació de JR només cal seguir una avinguda comercial per arribar-hi directe. La zona Est està més allunyada, però si no ens centrem únicament en els ferrocarrils JR (lògic si fem servir el JR Pass), la companyia privada Kintetsu te diverses estacions que ens deixen relativament a prop d’ella. Sigui com sigui, Nara es una ciutat molt maca, interessant de visitar, d’aquelles que has d’incloure obligatòriament a la teva ruta, i no tan sols per que tothom hi va.

Itsukushima, Patrimoni de la Humanitat

Inscrit al llistat d’elements Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 1996, la zona protegida engloba el famós temple sintoista de l’illa de Miyajima, format per 17 edificis de fusta y unes estructures secundaries, també de fusta. A més a més, s’engloba en l’àrea de protecció l’entorn que emmarca el temple, ja que seguint l’estil de construcció de l’època, aquest te un paper molt important en el conjunt. Per altre, banda, la resta de la illa i part del mar que l’envolta forma part de la zona de d’esmorteïment. En total unes 3.000ha de terreny situades a la badia de Hiroshima, al Mar Interior de Seto, una zona que antigament controlava la família Taira, senyors d’Aki.

Tal com diu la UNESCO: “La illa de Itsukushima, al Mar Interior de Seto, ha estat un lloc sagrat del sintoisme des de temps molt antics. El primer santuari es va erigir probablement al segle VI. El santuari actual data del segle XII i els perfectament arrenglerats edificis demostren la gran habilitat tècnica i artística dels seus constructors. El seu disseny i l composició juguen amb el contrast de colors i volums entre el mar i la muntanya, il·lustrant així perfectament el concepte japonès de la bellesa escènica, que uneix la bellesa del paisatge natural a la creativitat humana”.

dosNitsMiyajima04

El santuari, anomenat Itsukushima Jinja (厳島神社) també dona nom a l’illa, tot i que tothom al coneix com a Miyajima (illa santuari), i el seu element més mundialment conegut es sens dubte el gegantí torii de 16m d’alçada i 60Tm de pes que durant la marea alta sembla que estigui flotant sobre les aigües, al igual que el santuari, que es sosté sobre pilars que suporten corredors i edificis seguint una construcció especial amb forats entre les fustes de la tarima per alleujar la pressió durant la marea alta.

El santuari actual va ser construït per ordre de Taira no Kiyomori, per venerar els kami de la illa, que ell considerava l’havien afavorit en les victòries militars. Curiosament, tan sols quatre anys després de la seva mort, el clan Taira (Heike) va quedar totalment aniquilat en front dels seus eterns rivals, el clan Genji (Minamoto), a la batalla naval de Dan-no-ura.

La seva construcció, sobre l’aigua, no te cap precedent, i existeixen diverses teories al respecte. Una afirma que la causa es per que d’aquesta forma els fidels no “embrutarien” amb la seva presencia la terra sagrada dels kami ja que no arribarien a posar-hi el peu (es suposa que tots arribaven amb barca, travessant el torii). Un altre teoria creu que es volia recrear el mitològic Palau del Rei Drac. Finalment, hi ha una tercera teoria que suposa que d’aquesta forma es volia representar la Terra Pura del Budisme (el paradís) tal i com es concebia en aquells temps, quan es pensava que els morts hi arribaven travessant un braç d’aigua per pujar a un santuari diví que s’erigia per sobre d’aquest.

Sigui quina sigui la raó, el seu estil deriva clarament del de les viles aristocràtiques de la capital conegut com shinden-zukuri (寝殿造). En aquest estil es creava una xarxa de sales espaioses i elegants connectades per corredors de fusta, i tot plegat s’integrava amb l’entorn fent servir únicament materials naturals com fusta i sostres amb teules de xiprer. Les sales disposaven de privilegiades vistes sobre jardins i estanys dissenyats especialment, i que en el cas del santuari han estat substituïts pel mar i la costa.

El santuari forma dos subtemples, el Honsha o santuari principal, perfectament alineat amb el torii i el Mt.Misen, i el Sessha Marodo-jinja amb una alineació diferent. Tots els edificis han sofert els efectes del pas del temps i incendis, però sempre s’han reconstruït conservant estrictament el seu estil original. A més dels temples i subtemples, el santuari disposa de tres escenaris privilegiats, un per realitzar cerimònies, un per poder executar danses de la cort, i un escenari de Noh, que es l’únic de tot el món a estar situat sobre el mar.

ItsukushimaJinjaMap

El Honsha el composen els edificis Haraiden , Haiden (sala d’adoració), Heiden (sala de les ofrenes) i Honden (sala principal) tots ells orientats en el mateix eix que l’ Otorii. El Haraiden es projecta cap al mar i el Haiden i el Honden, connectats amb el Heiden i coberts per un mateix sostre, s’arrengleren darrera d’aquest, paral·lelament al mar. En el seu conjunt proporcionen una impressió calmada i elegant amb les delicades línies del seus alers i les formes suaus del seu sostre, les línies horitzontals dels terres, els nageshi (bigues horitzontals), i kahiranuki (bigues superiors). Tot el conjunt està suportat sobre un marc estructural format per gegantines columnes de fusta i kumimono (suports).

En front del Haraiden trobem el Hirabutai (plataforma cerimonial), que està conectat per un terra de planxes de fusta amb el Higashi-kairo (corredor Est) i el Nishi-kairo (corredor Oest) pels que s’accedeix a les altres parts del complex. El Hirabutai es projecta endavant i es el marc per al Takabutai (escenari), amb les seves balustrades de color vermelló pels quatre costats. Les danses de la cort interpretades en aquest escenari son les habituals a la cort durant el període Heian (794-1184) i han estat preservades pels sacerdots de ltsukushima durant més de vuit segles.

El complex Sessha Marodo-jinja, situat al Nord-est del complex Honsha, està orientat cap a l’Oest. Està format pel Haraiden, el Haiden, el Heiden i el Honden, que en el seu conjunt formen una estructura molt similar, i del mateix estil, que els components del Honsha.

L’àrea també inclou diversos edificis secundaris associats al sintoisme i al budisme i que es van construir en èpoques posteriors. Son el Gojunoto (pagoda de cinc pisos), Tahoto (pagoda de dos pisos), Sessha Tenjin-sha Honden i Massha Hokoku-jinja Honden (Senjokaku).

El santuari de Itsukushima es pot veure en relativament poc temps, dins d’una excursió de matí o tarda des de Hiroshima, però personalment recomano estar-s’hi com a mínim dues nits a Miyajima per poder veure be tota la illa (i pujar al Mt.Misen), el santuari de nit (hi ha excursions en barca per fer el recorregut des de el mar), i el torii i el santuari tant amb marea alta com en marea baixa.

Per accedir a Miyajima cal que ens desplacem a Hiroshima, i des de la seva estació central agafem la línea JR Sanyo fins l’estació Miyajimaguchi (uns 27 minuts). Allà hem d’agafar un dels diversos fèrries (tot i que recomanem el operat per JR, no només per que el seu cost està inclòs en el JR Pass, si no també per que la seva ruta es la que passa més a prop del Torii, i així podrem tindre una magnífica visió del conjunt des de el mar, fins i tot abans d’arribar a l’illa) que fan el recorregut entre Miyajimaguchi i el moll de Miyajima (uns 10 minuts). El santuari de Itsukushima es troba a poca distancia caminant del moll de Miyajima (uns 10 minuts).

Si només volem veure l’efecte del conjunt des de el mar, hi ha unes barques que salpen des de el Parc de la Pau de Hiroshima i recorren aquesta costa en 55 minuts.

Fujisan, Patrimoni de la Humanitat

El 2013 es va inscriure al llistat d’elements Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el Fujisan com a lloc sagrat i font d’inspiració artística. I no es d’estranyar, doncs aquest símbol internacionalment reconegut del país del sol naixent te una gran bellesa (quan es deixa veure), i no es pot negar que ha inspirat a artistes japonesos i forans de totes les expressions artístiques imaginables.

Fujisan02

Tal com diu la UNESCO: “La bellesa d’aquest solitari volcà habitualment cobert per la neu, conegut arreu del món com a Mt.Fuji, s’eleva per sobre els pobles, el mar i diversos llacs, sent el destí de nombrosos peregrinatges així com inspiració per a artistes i poetes. La designació com a Patrimoni de la Humanitat inclou 25 llocs diferents que reflecteixen l’essència del paisatge sagrat i artístic del Mt.Fuji. Al segle XII es va convertir en un centre d’entrenament dels budistes ascetes, que incloïen aspectes sintoistes. Als voltants de la cota 1.500, es van situar rutes i temples que envoltaven la base de la muntanya com els santuaris Sengen-jinja, els albergs Oshi, així com formes creades per la natura com formacions de lava, llacs, torrents i cataractes, que van ser adorades com elements sagrats. Les seves representacions en l’art japonès es remunten al segle XI, però les impressions ukiyo-e del segle XIX, incloses les vistes de des de platges de sorra o boscos de pins, van internacionalitzar la seva imatge com a icona del Japó, i va tindre un fort impacte en el desenvolupament de l’art occidental”.

Així doncs, no podem parlar únicament del volcà, si no de tot un entorn molt relacionat amb ell. Es tracta d’una amplia àrea entre les prefectures de Shizuoka i Yamanashi, en la que trobem: el cim (de 3.776 m d’alçada), les rutes per ascendir fins al cim (hi ha quatre rutes diferents que ens poden portar al cim amb diverses dificultats en entre 4 i 8 hores), santuaris, rierols purificadors, llacs, allotjaments pels peregrins, coves i una cataracta.

Fujisan01

En total els elements protegits son: el Fujisan (el volcà en si mateix); els santuaris Fujisan Hongu Sengen Taisha, Yamamiya Sengen-jinja, Murayama Sengen-jinja, Suyama Sengen-jinja, Fuji Sengen-jinja (també conegut com a Subashiri Sengen-jinja), Kawaguchi Asama-jinja i Fuji Omuro Segen-jinja; les Oshi (cases per a peregrins) de les famílies Togawa i Osano; els llacs Yamanakako i Kawaguchiko, així com els diversos estanys de Oshino Hakkai (els estanys Okamaike, Sokonashiike, Choshiike, Wakuike, Nigoriike, Kagamikke, Shobuike i Deguchiike); els motllos d’arbre fets amb lava de Funatsu i els de Yoshida; Hitoana Fuji-ko Iseki; les cataractes de Shiraito no Taki, i el bosc de pins de Mihonomatsubara.

El Mt.Fuji no es troba massa lluny de Tōkyō, des de on es pot arribar en tren fins a l’estació Kawaguchiko (línies JR-Chuō i Fujikyu en un trajecte de més de 2hr des de Shinjuku), i d’allà amb autobús fins la població de Fujiyoshida, on també trobarem el Centre per Visitants del Mt.Fuji, amb tota la informació que podem necessitar. Malgrat això, si el que volem es veure tota la zona i els diversos elements que formen part d’aquest Patrimoni de la Humanitat, les combinacions de transport son bastant dolentes, i seria recomanable poder anar-hi amb un cotxe de lloguer. La millor època? Sens dubte a la primavera. A no ser que es vulgui pujar fins al cim, ja que en aquest cas només es pot fer entre Juliol i Agost.

Fujisan03

En conjunt una extensa àrea a la que podríem dedicar-hi alguns dies. Jo no he pogut fer (encara), el més que m’he acostat a fer una cosa similar ha estat a la zona de Hakone, molt propera i semblant en bellesa, però una amiga si que ho va fer, pernoctant en un ryokan amb vistes al Fuji des de l’habitació… i em va comentar que despertar-se amb un paisatge així, amb la sortida del sol de fons, va ser increíble.

%d bloggers like this: