Archive for Juliol de 2009|Monthly archive page

Maid Cafès (マイドカフィ)

meido01

Foto: Micki

Els Maid Cafès o Meidos (マイドカフィ) son força coneguts tant pel seu públic habitual (fanàtics del manga i l’anime) com pels seus detractors (s’han fet “famosos” per les crítiques que han rebut des de certs sectors). Sigui com sigui, son un tipus de negoci que va sorgir l’any 2000 a la zona “otaku” (poso les cometes pel diferent significat de la paraula segons on es llegeixi) per excel.lència de Tokyo (em refereixo, com no, a Akihabara), i actualment estàn estesos per molts llocs, fins i tot fa un temps es va obrir un maid cafè a Toronto (Canadà). I sembla que el negoci es excel.lent, ja que constantment se n’estan obrint de nous o els existents s’amplien, s’exploren noves temàtiques (dins de poc obrirà un que s’ambientarà en la era sengoku –font: Ramen para Dos-, i més avall podeu veure la propaganda d’un en que les cambreres son fades)… i, amb el creixent nombre de dones aficionades al manga, s’estan obrint cafès de majordoms. De fet, fins i tot es poden trobar perruqueries, sales de massatges, etc, basats en els Meidos, on t’atenen empleades vestides de serventes. I encara que no us interessi anar-hi, si passegeu per Akihabara podreu fixar-vos en la gran quantitat de noies vestides així que reparteixen propaganda pels carrers del barri.

Però, que es un Meido? En essència es un cafè on les cambreres vesteixen de serventes europees de finals del s.XIX (o de la temàtica que representi el local; jo vaig anar al local Hana de Café-Athome, un dels més grans, i les Meido en doncs d’anar de serventes anaven amb kimonos curts… mooolt curts, i la barra estava al voltant d’una plataforma de tatamis que obligava a les noies a servir-te de genolls, com antigament), tractant als clients com si fossin el seus amos (en el sentit dels servents europeus del tipus de la serie “Arriba y abajo”), tant en la forma de dirigir-se a ells, com per la dedicació al servir les consumicions. A més, de quant en quant (a hores aleatòries) interpreten cançons per fer participar a tots els presents, o petites performances (les Meidos podria dir-se que son més actrius amb una feina temporal que realment cambreres). Si sou aficionats al manga o l’anime, segur que podríeu fer una llista llarguísima de series, especialment de tipus ecchi o que tinguin a col.legiales com a protagonistes, en que sempre fan un Meido amb motiu de la festa cultural corresponent (això i la casa del terror sempre, repeteixo, sempre semblen ser les úniques propostes de totes les classes de tots els instituts de les series d’anime).

Propaganda de Meido

Propaganda de Meido

Alguns potser us preguntareu què tenen d’especial els Meidos. La veritat es que es difícil explicar-ho, especialment si no sou aficionats a aquest tipus de coses. Però com una imatge es millor que un miler de paraules, aquí teniu un vídeo que he trobat sobre el que passa dins d’un Meido (font: http://www.akibanana.com/):

Pels que feu turisme i vulgueu experimentar-ho en persona, aquí van algunes consideracions sobre com funciona un Meido (pel que he vist i el que he llegit a d’altres blocs, les normes son bastant genèriques a tots els locals):

  • S’ha de pagar per poder entrar (fa un any eren 500¥, però actualment et poden arribar a demanar 700¥).
  • Pots estar-t’hi com a màxim 1 hora.
  • Has de fer com a mínim una consumició.
  • Tens un temps màxim per a fer la primera consumició (crec recordar que 25 minuts).
  • No es poden fer fotos ni gravar vídeos dins del local.
  • N’hi ha més, però ara mateix no les recordo i no son tan significatives.

Un cop ets dins del local, una de les “serventes” ve a rebre’t a la entrada i et saluda amb gran respecte (aquí haig de dir que el japonès es un idioma que te al menys 5 formes de dir el mateix, de vegades emprant fins i tot verbs diferents, segons el grau de respecte cap a la persona que es parla) i t’acompanya al teu lloc mentre la resta et saluda de la mateixa forma respectuosa. Mentre estàs allà pots demanar entre una relativament limitada carta de begudes (generalment variants de cafès o de sucs) i menjar, que et seran servides de forma sol.licita (ジョルデイさま) i lúdica. Amb lúdica vull dir que la Meido et farà participar activament dient i fent una especie de “ritual” (Moe moe, kyuu!!!・もえ、もえ、きゅう!), i potser et farà un dibuixet al menjar amb la salsa o alguna cosa per l’estil.

meido03

La meva comanda anava envolicada en un farcell, amb aquest cartellet a sobre

Però a la carta encara hi ha dos productes més que pots demanar (cadascun costa uns 500¥): jugar, i fer-te una foto. Els jocs es determinen mitjançant una tirada de dau (un dau gegant de peluix), i et permet jugar durant un temps predeterminat (o fins que un guanyi) amb la Meido. Si guanyes tu, reps una “moneda” que et permet treure un regal d’una màquina d’aquestes de boles amb un regal a dins, i que generalment contenen objectes exclusius del Meido en qüestió. Pel que fa a la fotografia, ja que no es poden fer fotos dins el local, pots demanar de fer-te una foto amb la Meido que prefereixis. Es una foto polaroid que posteriorment “decora” la Meido de forma més o menys personal. Aquí he d’especificar que en cap moment tens una Meido personal, sinó que et serveix la que estigui lliure en aquell moment, tot i que amb coses com la foto pots escollir la que vulguis.

meido05

La meva foto amb ねこちゃん (portava orelles i per sota el kimono li surtía una cua de gat)

Potser us preguntareu que va a fer la gent habitual als Meido… doncs la veritat es que hi pots veure de tot. Els estrangers generalment hi van per curiositat malgrat que l’idioma pot fer que, si no xapurreixes una mica de japonès, no acabis de connectar amb l’ambient (ara hi ha Meidos on hi ha personal que sap anglès, i fins i tot es publicita a la pàgina web del local a quines hores estan treballant). Hi he vist gent que anava, es prenia alguna cosa i sortia pitant, com si el perseguís un dimoni; gent que tal com ha arribat, a demanat una beguda i s’ha posat a jugar a la Nintendo DS (si, com si es tractés d’un bar normal i corrent), hi ha qui va bàsicament per jugar amb les Meido i guanyar els productes exclusius (o això sembla per la seva compulsió per jugar); i també hi ha qui va per fer-se fotos amb les Meido (i fins i tot porten a sobre un àlbum classificador  com si fos un porta targetes, per anar-les posant).

També es un lloc on es va en circumstancies especials, com un aniversari. Jo em vaig topar amb un, encara que la veritat es que més semblava un comiat de solter, en que mitja dotzena de nois, un d’ells vestit amb sabates de taló, mitges, mini falda i perruca, van vindre a cel.lebrar un aniversari. Les Meido van fer pujar al “homenatjat” a la zona on estan elles, darrera la barra, i allà li van cantar l’aniversari feliç, li van donar un petit pastis amb una vela, i li van fer una foto dedicada amb totes les noies al seu voltant.

Micki amb Meido "poc japonesa"

Miguel A.Lecina amb Meido "poc japonesa"

Segurament pensareu que en un lloc d’aquest tipus et deuen pegar uns clavades d’impressió, però la veritat es que tot el contrari, els preus son com a la majoria de llocs, como a molt una mica més cars, tot i que s’ha de tenir en compte que hi ha un preu per l’entrada (que no inclou cap consumició ni res), però ni punt de comparació amb el que et poden arribar a carregar de més aquí en una discoteca o local de moda respecte al bar de la cantonada.

Anuncis

JR Pass

Un dels tòpics que es diuen del Japó es que el seu sistema de transport es genial. I en aquest cas es totalment cert. No sols es el millor sistema de transport que mai m’he trobat (millor fins i tot que l’alemany, que es força bo), si no que arriba al nivell de ser veritat allò que diuen que pots posar el rellotge en hora amb l’arribada del shinkansen (tren bala).

Un altre cosa que es diu es que es carísim, i aquí ja matisaria una mica. No he fet un estudi exhaustiu, però diria que, comparativament amb Espanya, el preu del transport es proporcionalment més car quant menor sigui el recorregut. Així, un bitllet de metro a Tokyo costa un mínim de 1.50€ (1.15€ a Barcelona/ 1€ a Madrid), però un viatge de Tokyo a Kyoto (la distancia es similar a Barcelona-Madrid) en el Shinkansen costa uns 100€ (per 109€ del preu del AVE Barcelona-Madrid).

Un altre gran diferencia es que aquí a Espanya hi ha infinitat de targetes multi viatge i abonaments diversos per baixar el preu individual si fas molts viatges, cosa que a Japó només pasa en contades situacions, i generalment sota circumstàncies especials (al Metro de Tokyo si compres 10 bitllets te’n donen 11, a Osaka hi ha un dia al mes en que per un preu fix pots fer tots els viatges que vulguis en metro, bitllets especials d’un dia pensats per visites turístiques, etc.). En canvi, si ets turista i no resident al Japó els trens JR son un altre cosa completament diferent gracies al JR Pass.

Model nou de JR Pass (any 2008)

Model nou de JR Pass (any 2008)

Model antic de JR Pass (any 2001)

Model antic de JR Pass (any 2001)

El JR Pass només es pot adquirir abans d’entrar al Japó si no ets resident al país i, durant un període de temps de 7, 14 ó 21 dies, et permet viatjar indefinidament per quasi tots els trens (només en queda exclòs el tipus més ràpid de shinkansen) de les línies JR (al Japó hi ha nombroses companyies ferroviàries privades) així com d’altres serveis de la mateixa companyia (ferris, autobusos, etc.). I tot per un preu força mòdic si realment vas a moure’t llargues distancies pel Japó.

Bitllet reserva de seient

Bitllet reserva de seient

El JR Pass es tan còmode com arribar a l’estació, ensenyar el pase a l’empleat de torn i agafar el primer tren que vulguis (si no es un Nozomi Shinkansen). També pots reservar seient pels trens sense pagar res (segur que encara hi ha algun empleat que m’està mal.leint els ossos per haver reservat el mateix dia 30-40 seients en trens diferents, de diferents dies i a diferents hores). Pots canviar de plans en el darrer instant sense haver-te de preocupar pel bitllet o la reserva que tinguessis (p.ex. quan vaig visitar Takamatsu, vaig acabar de veure la ciutat abans del que havia previst, així que vaig decidir tornar a Kyoto en el tren anterior al reservat per no haber d’esperar-me a l’estació. Tot i que tenia reserva de seient perquè es tractava d’un recorregut llarg en una festivitat nacional, simplement vaig entrar i vaig pujar al vagó de seients no reservats). Una vegada fins i tot vaig fer-l’ho servir per entrar a la zona dels shinkansen (que està segregada i només pots entrar amb bitllet… o amb JR Pass) per anar al lavabo, simplement per que era el més proper.

Però no només es pràctic, també es econòmic. Per posar-vos un exemple que crec es habitual, suposem que aneu de vacances al Japó durant dues setmanes, passant una a la zona de Tokyo, i un altre a la zona de Kyoto-Ôsaka. Com a mínim tindreu les següents despeses de ferrocarril:

  • Tokyo-Kyoto en shinkansen:                        13.420¥
  • Kyoto-Tokyo en shinkansen:                        13.420¥
  • Narita Express fins a l’aeroport:                   1.110¥
  • Total                                                          27.950¥

Un JR Pass de 7 dies us costarà 28.300¥, la qual cosa vol dir que la resta de viatges que feu en JR us sortiran per només 350¥ (feu el que feu). I com a poc podríeu fer els següents viatges (només indico els llargs, ja que ademés podríeu fer servir els trens com a metro segons les circumstancies):

  • Kyoto-Ôsaka (anar i tornar):                          1.080¥
  • Kyoto-Nara (anar i tornar):                           1.380¥
  • Kyoto-Himeji (shinkansen/anar i tornar):     11.060¥

Total, que us heu estalviat 13.170¥ (uns 100€), suficient per dinar quasi tots els dies de la vostra estada al Japó si ho feu en paradetes de menjar, o gairebé tres díes d’estada a un ryokan normalet.

I si agafeu el de 14 dies, segons on esteu allotjats (o si no us importa caminar) podríeu agafar el tren per moure-us per la ciutat com si fos el metro (a Tokyo arriba a les principals zones interessants, encara que sigui fent una mica de volta), podríeu incloure el tren de l’aeroport a Tokyo al arribar, i fins i tot anar en tren a Yokohama i/o Kamakura, tot sense haver-vos de preocupar per pagar el transport.

Inconvenients? Doncs la veritat es que es difícil de trobar-ne. Potser, posats a trobar algun defecte, es que els dies del pase han de ser consecutius. Podeu designar com a primer dia el que vulgueu (ara no cal que sigui el mateix que us donen el pase físic com fa uns anys), però a partir del primer dia d’utilització els dies de validesa han de ser consecutius, el feu servir o no. A més, sempre heu de tindre a mà el passaport ja que us el poden exigir per comprovar que sou la mateixa persona del pase (es nominal e intransferible des del moment de comprar-l’ho en origen), però tot i que conec una persona que em comentava que li demanaven tant que ja mostrava el passaport amb el pase, la veritat es que a mi mai m’han demanat la identificació (i de totes formes, estan a l’extranger, qui no porta sempre a sobre el passaport?).

Què com es pot adquirir el JR Pass? Doncs l’heu d’adquirir abans d’anar al Japó. A Espanya ho podeu fer mitjançant JAL PAK (JTB Viajes) o Viajes HIS (t’ho fan a l’instant), totes dues amb oficines a Barcelona i a Madrid, encara que també es pot fer a través de diverses agencies de viatges (però potser us cobrin comissió, ja que l’únic que fan elles es fer-te el tràmit davant de les dues ja mencionades anteriorment, i per tant has d’esperar uns dies). Ho podeu fer fins a 3 mesos abans de canviar el tiquet de compra pel pase físic que fareu servir. I un cop al Japó, s’ha d’intercanviar el tiquet pel pase físic, cosa que es pot fer a quasi totes les estacions més importants i als aeroports principals.

Informació important:

Yabusame (流鏑馬)

Yabusame es el nom que rep un tipus de tir amb arc en el que el tirador està muntat a cavall, al que controla exclusivament amb els genolls, mentre dispara tres sagetes amb un cap especial contra uns objectius situats al llarg d’un recorregut d’aproximadament 250m.

Hi ha qui ho considera un art marcial, hi ha qui ho veu més com una tradició amb una forta significació religiosa. Segons sembla, durant l’Era Kamakura es va instaurar com a entrenament habitual dels samurai que aquests disparessin amb l’arc mentre cavalcaven, en part com a forma d’inspiració zen. Actualment es fan demostracions d’aquest tipus d’arqueria en events especialment importants, i al temple Tsurugaota Hachiman (Hachiman es el deu de la guerra, entre altres aspectes) de Kamakura es celebra cada 16 de Setembre.

Els participants, vestits amb trajes de la època en que Kamakura era la capital del Japó, i muntant cavalls que empren selles i arnesos de la mateixa època, porten a terme una demostració de la seva habilitat.

La cerimònia es llarga i desperta una gran expectació. De fet, més d’una hora abans de començar es habitual que els millors llocs estiguin atapeïts de gent, la immensa majoria amb càmeres, trípodes i teleobjectius molt potents per immortalitzar els millors genets en el moment de disparar.

Tot comença quan els participants preparen curosament el seu equip, que llueixen en una especie de processó conjuntament amb els jutges, els ajudants i demés participants en alguna de les tasques de la cerimònia. El circuit pel que passaran els cavalls també es recorre i examina curosament abans de començar.

La competició en si mateixa (per molt cerimonial que sigui, els participants competeixen per obtenir una cinta de color blanc que es dona al millor arquer) consta de diverses passades. A cadascuna, un dels participants ha de preparar i disparar tres sagetes als objectius col.locats durant el recorregut mentre condueix el cavall amb els genolls. Els objectius son unes fustes que, combinades amb el cap especial de les sagetes, produeixen un fort soroll en cas de ser impactades. Segons algunes fonts que he consultat, aquests objectius estan posats a la alçada que, en temps passats hauria estat la part més vulnerable d’un samurai amb armadura complerta (just sota el visor del casc).

Informació important:

  • Lloc: Kamakura (temple Tsurugaota Hachiman – <鶴岡八幡宮)
  • Data: 16 Setembre
  • Com arribar-hi: hi ha molts trens que porten de Tokyo a Kamakura en aproximadament 1 hora (Yokosuka Line). El trajecte costa 890¥.
  • On menjar: Kamakura es un lloc molt turístic, així que no hi ha cap problema per trobar tota mena de llocs on menjar. El Yabusame te lloc a partir de la una de la tarda, i per tant molts dels assistents ja han dinat abans d’anar-hi, o es porten el menjar, i no es probable que trobeu una avalantxa de gent volent dinar a la vegada com seria de preveure en cas d’un event com aquest.
  • On dormir: a causa de la seva proximitat a Tokyo, Kamakura es un lloc ideal per visitar mentre esteu a la capital i per això no puc recomanar cap lloc conegut a la ciutat. Malauradament, si voleu veure be els Yabusame, no podreu acabar de veure amb tranquil.litat la resta de punts interessants de Kamakura (una segona visita, o una breu estada d’una nit, només per a ells seria molt recomanable).

Festival de tardor de Takayama (秋の高山祭)

Takayama és una població situada en la zona montanyenca de Hida (també coneguda com els Alps Japonesos), a la prefectura de Gifu. La forma més pràctica d’arribar és meditante els Hida Ltd.Express, trens JR que recorren la línia Nagoya-Toyama deu vegades al dia; triguen unes dues hores, i pel camí poden observar-se paisatges únics per la seva gran bellesa.

És en aquesta tranquil.la població (avorrida segons resava el reclam del cartell d’un restaurant local) on dues vegades l’any, a la primavera (14-15 Abril) i a la tardor (9-10 Octubre), té lloc un festival considerat un dels tres més macos del Japó (juntament amb el Festival de Gion a Kyoto i el Festival Nocturn Chichibu a Saitama), i ha estat designat pel govern nipó com “Bé Intangible Folklòric-Cultural”.

Takayama08

El festival de primavera (o Festival Sanno) és en el qual els agricultors demanen a la deïtat protectora de la meitat meridional de l’antiga Takayama (Sanno-sama) una bona collita d’arròs, mentre que el de tardor (o Festival Hachiman) serveix per a expressar la gratitud d’aquests al déu protector de la meitat septentrional (Hachiman-sama). Ambdós festivals es van originar a mitjans segle XVII, i van començar a utilitzar yatai (carrosses) a principis del segle XVIII. Entre ambdós festivals hi ha unes poques diferències: bàsicament, en el festival de primavera hi pren part un yatai més que en el de tardor, i el temple davant el qual tenen lloc els principals actes és diferent, així com la representació de marionetes.

Takayama02

Takayama03

Un dels magatzems on es guarden els yattai

Un dels magatzems on es guarden els yatai durant l'any

La població de Takayama (almenys a efectes del festival) està dividida en dues zones (cadascuna protegida per la deïtat del festival corresponent), que al seu torn es divideix en diverses unitats anomenades “yatai gumi”, cadascuna de les quals ha estat curosament reparada i conservada com expressió de solidaritat de grup. En els inicis d’aquesta tradició, els yatai eren desmantellats una vegada acabat el festival per a poder ser guardats fins al moment de tornar a muntar-se a l’any següent, però a mesura que anaven augmentant de grandària, i després d’un terrible incendi que va destruir la major part de la ciutat, es van acabar construint uns magatzems especials per a guardar-los juntament amb tota la parafernalia associada. A la fi de l’era Edo, els ciutadans més rics de la ciutat van contribuir amb considerables donacions per a millorar les estructures i decorar els seus yatai, als quals consideraven símbols del seu estatus dintre de la comunitat, quelcom que es va propagar al treball dels artesans, que van competir per a mostrar el millor del seu art. D’aquesta forma els yatai es van anar diferenciant, segons cada grup va emfatitzar més un o altre aspecte del disseny (decorant més les rodes, potenciant la harmonía del conjunt, etc.). Actualment, Takayama posseeix 23 yatai (12 per al festival de primavera i 11 per al de tardor).

Personalment només he pogut assistir al festival de tardor, així que tot el que expliqui a partir d’aquest moment (i les imatges adjuntes) és relatiu al Festival de Hachiman.

Takayama05Takayama06

El primer dia es realitza la plantada dels yatai al carrer que condueïx al temple. No se quant ha de pesar cadascun, però la veritat és que esgota nomes veure tirar i empènyer d’ells per a moure’ls, i no diguem ja fer-los girar, que necessiten rodetes adicionals i un màster en “conducció de yatai” per a lograr-ho.

Takayama04Takayama07

Més tard tenen lloc les cerimònies rituals en el temple i diverses processons on centenars de monjos i habitants del poble vestits amb vestits tradicionals recorren els principals carrers del “nucli antic” al so dels gongs i altres instruments de percussió (en aquestes processons es duu una templet portàtil o mikoshi, en el qual es suposa que va Hachiman-sama).

Sobre migdia té lloc la representació karakuri (marionetes), que en el festival de tardor la realitza el yatai de Hoteitai (a la primavera són tres els yatai que realitzen la representació: Sambaso, Shakkyotai i Ryujintai). Les marionetes de Hoteitai representen al Sacerdot Hotei, així com a un parell de joves (un noi i una noia), que acaben asseient-se sobre les espatlles del sacerdot, just abans que es desplegui un estendard nobori amb el missatge “No alardegis de les teves grans virtuts i coneixements; comparteix-los amb les masses”. En el video es pot veure un resum dels aproximadament 15 minuts que dura la representació. I per a qui estigui preguntant-se com ho fan, el sistema no està gens automatitzat, sinó que hi ha dotzenes de cables que van fins a l’interior de la carrossa, on almenys mitja dotzena de persones (són les que jo vaig contar, però podria haver-hi més) s’amunteguen per a moure els cables.

Després, a la nit, les carrosses són equipades amb dotzenes de llanternes de paper i fan un recorregut pels carrers del poble (carrers pels quals tot just passen les carrosses, així que no podeu ni imaginar-vos com està la gent que les veu passar ni a quina hora comencen a buscar lloc).

Takayama11Takayama13

Takayama10

El segon dia del festival hi ha més processons i es repeteixen les representacions de marionetes, però realment el gruix del festival té lloc el dia 9, quan la població és literalment envaïda per hordes de visitants arribats amb tren i autocar d’altres llocs.

Evidentment, com a tots els festivals japonesos que he pogut veure, hi ha una gran quantitat de paradetes de menjar que se situen a continuació d’un tradicional mercat que té lloc tots els matins al costat del riu. En ells pots menjar i beure gairebé de tot: pintxos de vedella de Hida, boletes de pop (takoyaki), pintxos i aletes de pollastre, i coses menys japoneses com shawarmas i frankfurts, per posar només uns pocs exemples.

Si voleu una opinió totament personal, Takayama és un lloc interessant de veure (2-3 dies són més que suficients) si la visita coincideix amb un dels festivals, encara que si vols veure’l tot bé és necessari planificar-ho amb molt de temps doncs tot està abarrotat. Com exemple, dir que per a la representació de marionetes vaig estar esperant des d’una mica més d’una hora i mitjan abans que comencessin, i encara així només vaig poder situar-me en un lloc “adecuat” per a no deshidratar-me amb el sol i veure la representació des d’uns deu o dotze metres de distància. Una mitja hora abans de començar ja no podia veure el final de la marea humana de gent esperant (més que res per que els límits de la plaça on té lloc estaven plens de gom a gom).

Takayama01

Takayama12

Informació important:

  • Lloc: Takayama
  • Data: 9-10 Octubre
  • Com arribar-hi: amb JR desde Nagoya es triga una mica més de 2 hores (Hida Express) i si no es te el JR-Pass costa uns 2600¥ sense reserva de seient.
  • On menjar: a les paradetes de menjar que es posen pel festival, evidentment!
  • On dormir: a Takayama hi ha diversos ryokan, però cal reservar amb bastant de temps d’antel.lació perque per aquestes dates s’omplen rápidament. Jo vaig estar al Rickshaw Inn, que está molt ben situat i no està malament (es modern, no massa gran, el personal es molt amable i disposa d’una petita cuina -nevera, microones i poc mes- per si vols ferte alguna cosa).

Konnichiwa minna-san!

Konnichiwa minna-san!

Japó es un pais que atrau a molta gent per causes ben diverses: cultura, gastronomia, paissatges, música, filmografia i un llarg etcètera. Personalment, podria dir que, si be vaig entrar en la seva cultura per la seva vertent històrica, actualment em seria dificil dir una cosa que, de forma general, no m’agradés del Japó i la seva gent.

He tingut la sort de poder visitar el pais del sol neixent en més d’una ocasió, tot i que només com a un turista més. Hi ha gent que hauria volgut estar a la meva pell, i gent que m’ha criticat per haber perdut l’oportunitat de viure experiencies que se m’han passat per alt o simplement no he considerat, però crec que, com tants d’altres, podria aportar el meu granet de sorra per ajudar a algunes persones a entendre una mica millor aquest pais, o a viure una experiencia més enriquidora si poden viatjar-hi en el futur.

La intenció d’aquest blog es mostrar els llocs on he estat, amb imatges i videos que puguin il.lustrar la seva belleça, aixis com una mica d’informació sobre els elements culturals o curiositats relacionades. Si algú pot treure’n alguna cosa útil, me n’alegraré. Si no, com a mínim m’hauré divertit.

Kono blog, yonde kudasai. Dômo arigatô.

%d bloggers like this: