Archive for Octubre de 2011|Monthly archive page

Transports per a dones

En la seva edició del dia 18 d’Octubre el diari gratuït ADNPlus va dedicar un parell de pàgines (gairebé tot fotografies amb quatre ratlles de texte) a un fenomen bastant característic al Japó, i que a nosaltres ens pot cridar l’atenció. No se si es que s’ha aprovat alguna nova normativa o hi ha alguna causa que motivés l’ inclusió en aquests moment s de l’article, que tot i no dir res nou, estava dedicat als vagons exclusius per a dones que hi ha, per exemple, en el metro de Tokyo. Aquests vagons, que acostumen a estar en els extrems del comboi, durant les hores punta del servei estan reservats per a l’ús exclusiu de les dones.

Per què aquests vagons exclusius? Doncs per que es va arribar a convertir en un veritable problema el fet que molts homes aprofitessin el fet de que els vagons estan realment atestats de gent en les hores punta, per fer tocaments a les passatgeres, amb “l’excusa” del moviment dels vagons. De fet, segons l’article abans esmentat, fins i tot havia grups d’homes organitzats per acorralar a les dones i poder així tocar-les impunement. El cas es que les denuncies es succeïen, fins i tot tenint en compte el caràcter de moltes dones japoneses (les generacions més joves sembla que estan canviant en aquest aspecte), que pel que fa als homes acostumen a aguantar i empassar-s’ho tot (cosa que també a donat lloc a molts malentesos amb estrangers acostumats a que les dones actuïn d’un altre forma). Finalment, es va decidir reservar uns vagons per a que les dones poguessin viatjar més tranqui-les, al menys durant els moments de majors aglomeracions.

Però aquesta no es una mesura que afecti només al metro de Tokyo. Vagons com aquest també es poden trobar als metros de Nagoya i Ôsaka (en aquest darrer cas els vagons estan situats, al menys en algunes línies, al centre del comboi i son encara més fàcils de distingir per que tenen un altre color). Però no només al metro s’han pres mesures d’aquest tipus. En el cas dels taxis, a Tokyo (i no se si a altres ciutats), per la nit existeix un servei especial al que poden recórrer les dones, en que els  vehicles son portats per conductores, cosa que les fa agafar el vehicle amb més confiança. I fins i tot a l’illa de Shikoku vaig veure un tren regional on alguns dels seients posaven que estaven reservats per a dones, encara que no acabo d’entendre el motiu, ja que si ve estaven junts, es trobaven en un vagó on els seients es reservaven anticipadament, i només afectaven a les dues darreres files d’un vagó amb unes 16 files de seients.

I vosaltres que en penseu de tot això? La veritat es que la mentalitat sobre les relacions home-dona al Japó es tan diferent de la nostra que tot això pot xocar-nos, i molts buscaran culpables en altres manifestacions culturals (com el governador de Tokyo i la seva guerra particular contra el manga i l’anime com a corruptor de les ments dels joves), però com a persona pertanyent a un col·lectiu sistemàticament atacat per ser relacionat circumstancialment amb problemes que no hi tenen cap relació, se que reduir-ho de forma tan senzilla es un gran error i que cal buscar arrels molt més profundes dins la pròpia societat.

Anuncis

Shibuya vs. Ikebukuro

Tokyo es una ciutat amb diversos “centres” o llocs singulars, generalment identificats amb algun tipus de negoci determinat (no es totalment cert, però si que ho podem agafar com una bona aproximació). Així a Akihabara pots trobar material electrònic i llocs relacionats amb el mon del manga/anime/videojocs; a Roppongi es on es pot trobar l’ambient més occidentalitzat de la ciutat; a Shinjuku també hi ha molt de comerç i, sobre tot, molts negocis relacionats amb l’oci; Ginza es pot associar amb els comerços de luxe, etc. De fet, si agafem la línea circular Yamanote, gairebé podríem anar seguint tots aquests punts mirant les estacions de la línea.

I entre tots aquests centres neuràlgics podem trobar també Shibuya i Ikebukuro, tots dos amb bastant nomenada fins i tot entre els neòfits, tot i que Shibuya s’emporta la major part de la fama. Si haguéssim d’encasellar aquestes dues zones, sens dubte seria com a llocs per comprar, i en el cas de Shibuya especialment compres de roba i més concretament la darrera moda jove. Com sempre, encasellar una cosa de forma tan simple es arriscat, ja que hi ha molta més cosa, però els llocs més coneguts i emblemàtics si que es podrien etiquetar així. Pel que fa a Ikebukuro, tot i ser també un lloc bàsicament per fer compres, aquestes potser son més generals, basades en grans magatzems.

Shibuya es coneguda per diversos elements com Hachiko, lloc de trobada força popular (com el fet de “quedar davant del Zurich” a Barcelona), el més que famós pas de vianants que hi ha davant de l’estació (i que ha estat mostrat en infinitat de pel·lícules), el singular edifici 109, una gegantina botiga de roba de dona (ara s’està diversificant) molt retratada també, i les gegantines pantalles de televisió que t’envolten miris cap a on miris.

Ikebukuro no rep tanta atenció ni per part de les guies turístiques ni per part d’altres elements com pel·lícules, fotografies comercials, etc., i potser per això no es tan conegut. Aquesta zona inicialment es va desenvolupar com a zona comercial sobre la base de dos grans magatzems molt importants, però ara es poden trobar edificis singulars con Sunshine City, o carrers que si els aïlléssim podríem pensar formen part d’Akihabara.

Personalment Ikebukuro mai m’ha cridat especialment l’atenció i es de totes les zones mencionades la que probablement estigui més “allunyada  de tot”, motiu pel qual, tot i que en tots els viatges m’he passat per Shibuya (especialment per anar a una botiga de Mandarake), a Ikebukuro encara ni m’hi havia acostat, cosa que vaig voler corregir la darrera vegada que vaig estar a Tokyo.

Com ja he dit, d’Ikebukuro no tenia tantes referències com de Shibuya, així que anava una mica a cegues, però si vaig poder constatar molts elements comuns amb Shibuya, com el fet que segons surtis per un costat o l’altre de l’estació sembla que estiguis a dos llocs totalment diferents, o que el tràfic de vehicles i persones podríem dir que es fins i tot superior a la saturada mitjana tokiota. Però també vaig tindre la sensació de que son molt diferents. Així, mentre que Shibuya te un aspecte més actual, Ikebukuro em va donar la impressió de ser un lloc vell que encara està evolucionant cap a la modernitat.

També es diferent el tràfic, ja que tot i que en tots dos llocs hi ha molts cotxes i vianants, Shibuya sembla presa pels segons, mentre que a Ikebukuro el tràfic rodat es molt més important, fins el punt que de vegades em vaig sentir una mica agoviat per aquest. Si, a Ikebukuro hi ha zones per a vianants en que es fins i tot difícil avançar, però a Shibuya la gent a “pres” els carrerons fins i tot sense que siguin per a vianants.

I també hi ha la qüestió de la llum. Encara que no vaig quedar-me prou per veure Ikebukuro de nit per comprovar la seva “brillantor nocturna”, em va donar l’ impressió de que era un lloc més fosc… o potser hauria de dir menys brillant, que Shibuya.

La part més positiva d’Ikebukuro es que sembla que va evolucionant menys cap a un simple consumisme total com Shibuya i s’està transformant més cap un altre tipus de consumisme, amb diversos equipaments culturals i espais més orientats a les famílies o activitats complementaries a la mera “compra”, mentre que Shibuya sembla més adequada per a grups d’amics, joves preferentment, amb ganes de divertir-se.

Abans d’acabar voldria remarcar de forma molt emfàtica que la major part dels comentaris son simples impressions personals com a conseqüència d’una única visita, motiu pel qual si puc tornar-hi, no dubtaré a visitar de nou Ikebukuro per confirmar o modificar aquestes impressions.

I com a darrer apunt, dir que m’havien dit que al igual que Shibuya te a Hachiko, Ikebukuro te una figura similar, en aquest cas un mussol, però la veritat no vaig ser capaç de veure’l. Si que vaig trobar una estàtua amb mussols, relativament allunyada de la sortida de l’estació, però no se si es de la que em van parlar (passa ben desapercebuda, la veritat). En tot cas, les respectives fotografies son les que encapçalen la següent galeria per que compareu (podeu veure-les totes en gran a l’àlbum de Flickr). A l’esquerra teniu les fotografies de Shibuya, i a la dreta les d’Ikebukuro, per que malgrat no ser igual que viure-ho, podeu treure les vostres pròpies conclusions.

Artistes de Carrer

L’altre dia, mentre estava escrivint un article sobre l’actuació de PE’Z a Barcelona per al portal Descobrir Japó, em vaig posar a pensar en els espectacles de carrer que he vist a Barcelona i al Japó, i a les grans diferències existents entre tots dos llocs.

Mentre a Barcelona es relativament freqüent veure molts “artistes” pel carrer, especialment en temps de crisi, la veritat es que la Japó tan sols vaig poder veure’n tres en tots els viatges que he realitzat. No se si aquests son un nombres que es puguin extrapolar a la realitat del país nipó, però el que considero que si es pot extrapolar es la diferència en el tipus d’espectacle.

Suposo que us haureu fixat en les cometes que he posat al parlar d’artistes. Ha estat intencionat ja que, tot i que en alguns llocs s’està tractant de posar una mica d’ordre donant “llicencies” per actuar (com els músics del Metro o les estàtues vivents de Les Rambles), hi ha molta més gent que “perpetra” les seves actuacions, potser tractant que algú els doni una caritat a veure si així deixen d’assassinar l’art que es suposa que estan interpretant.

Pel poc que he vist al Japó, la veritat es que el concepte es totalment diferent. Allà es més habitual el “fer un espectacle”, sols que en doncs de fer-ho en algun local o lloc preestablert, ho fan al carrer. Però el fet de fer-ho al carrer no impedeix que tot estigui ben preparat, o que es “munti un escenari ” adequat.

Evidentment, l’exemple que segurament us vindrà més ràpidament al cap es el dels grups que cada diumenge es reuneixen a la zona de Yoyogi. La veritat es que aquests no els he comptabilitzat entre els espectacles de carrer que he vist al Japó, tot i ser-ho amb tots els seus ets i uts, però la veritat es que es podrien considerar un cas singular, del que ja us parlaré un altre dia.

Feta aquesta excepció, he de dir que he vist artistes de carrer a Kobe, on un artista de circ feia un xou de funambulisme, amb corda fluixa i tot; a Yokohama, on un grup va fer tot un show mentre la gent mirava des de darrera una simple corda al terra que havia posat el grup per delimitar el seu espai de treball (i que tothom respectava, no com les tanques de l’Ajuntament a l’espectacle del PE’Z, entre les que alguna persona es va colar per fer-se una foto amb el grup de fons); i la més espectacular pel desplegament  i la quantitat de gent implicada, a Kyoto, on tot una orquestra estava tocant al costat d’un dels ponts sobre el riu Kamo, i  que podeu veure en el següent vídeo.

En resum, que excepte algunes excepcions, aquí la gent diu que actua per tal d’aconseguir una caritat, mentre que al Japó la gent realment actua i aconsegueix una retribució voluntària per fer-ho. I la veritat es que ho fan prou be com per que valgui la pena aportar-hi alguna cosa.

%d bloggers like this: