Archive for Abril de 2012|Monthly archive page

Temples de Kyôto: ruta II

Com suposo que ja us n’haureu adonat, la Ruta II dels Temples de Kyôto està molt centrada al voltant del Passeig de la Filosofia, fins al punt que aquest podria ser el nom que la definís. Al llarg de la ruta II del Bloc-Marató 2012 em recorregut la part Nord de les Higashiyama, encadenant el vist durant la ruta I amb els temples d’aquesta segona ruta. Si no teniu massa temps i tracteu de fer un esgotador recorregut de totes les Higashiyama en un sol dia, aturant-vos només als llocs més representatius, si que es recomanable seguir aquest camí, però si disposeu de prou temps, personalment us recomanaria dedicar un dia a fer aquesta ruta, tot i que de forma lleugerament diferent.

Personalment crec que la millor forma de recórrer la ruta II es fer-la en sentit invers a com s’ha anat desenvolupant al llarg de la bloc-marató. Això es, començar la ruta a Ginkakuji, a on podeu arribar còmodament amb autobús (parades Gingakujimichi o Ginkakujimae, segons la línea d’autobús que agafeu). Després de visitar Ginkakuji, podeu anar seguint amb tranquil·litat el Camí de la Filosofia fins arribar a Nanzenji, visitant pel camí els temples que preferiu. Es difícil fer una selecció específica de temples, ja que a més dels que us he anat explicant en articles anteriors n’hi ha bastants més dels que no us en puc fer referència personal ja que no els he visitat. A més a més, tot pot dependre molt del temps que hi dediqueu a cadascun. En tot cas, després de Ginkakuji, jo recomanaria que en cap cas no deixéssiu de visitar Hônen-in, Eikando Zenrin-ji i Nanzen-ji. Els altres temples que us he anat mencionant la llarg de la ruta, com Ôtoyojinja, Tenjuan i Konchi-in, així com visitar l’interior del Nanzenji Sanmon, ho deixaria a la vostra consideració personal. En tot cas seria bo que acabéssiu tota aquesta part de la ruta cap a l’hora de dinar, aprofitant que per la zona hi ha nombrosos llocs per fer-ho, i per que així us quedaria la tarda per veure alguns dels temples de Nanzenji que encara no haguéssiu vist, o be visitar l’Aqüeducte Suirokaku i les diverses construccions associades al sistema de canals que encara es mantenen en peu. Un altre opció es la vil·la Murin-an, situada a molt poca distancia de Nanzenji.

La visita jo l’acabaria al Santuari Heian-jingû, a ser possible a temps per veure els seus jardins. I ja que esteu a la zona, podríeu acabar el dia al Kyôto Handicraft Center, que es troba bastant a prop del santuari i on podreu trobar tot tipus d’artesania; o anant en direcció contraria, tornar a la zona final de la ruta I per si hi ha alguna zona que encara no heu vist a GionPontocho (o per tornar-hi, que segur us haurà agradat prou per tornar-hi).

Una jornada massa descansada comparada amb la ruta anterior? Possiblement, tot i que aprofitada al màxim pot resultar igual o més cansada. Això si, te el gran avantatge de que es de les més ajustables a les vostres necessitats de temps, cansament, etc.

L’Aqüeducte de Kyôto

Si llegiu el títol d’aquesta entrada ràpidament potser no hi penseu massa, però només que reflexioneu una mica potser us sobti una mica, però de bon segur que no tant com estar tranquil·lament passejant per Nanzen-ji i de cop trobar-te un aqüeducte com els que construïen els romans, i a milers de kilòmetres del seu imperi. Es clar que sent el Japó, sempre pots pensar que estàs a un manga i has fet un salt en el temps i l’espai, o que sense adonar-te’n has entrat a un parc temàtic dedicat als romans, i comences a buscar extres disfressats de legionaris.

Doncs res mes lluny de la realitat. Be, l’aqüeducte si que es real, però no es cap atracció, si no una obra d’enginyeria civil, i encara funciona.

I es que a l’era Meiji es va construir aquest aqüeducte anomenat “Suirokaku”, inspirat en els aqüeductes romans, les obres del qual van finalitzar l’any 1890. L’aqüeducte va ser molt protestat pel fet que travesses els terrenys de Nanzen-ji, cosa que provocava un fort xoc entre els estils del temple i l’aqüeducte, malgrat que finalment el conjunt ha quedat bastant ben integrat i es molt fotografiat (en bona part suposo que a causa del xoc que provoca en els visitants que no el coneixien).

Aqüeducte

L’aqüeducte forma part d’un sistema de canals que comuniquen la ciutat amb el llac Biwa, i es va construir per tractar de dinamitzar la ciutat, la població de la qual s’havia reduït considerablement (gairebé va perdre la meitat de la seva població, passant de 350.000 a 200.000 habitants) a  causa de diversos incendis i del trasllat de la capital.

Per a realitzar l’obra es va nomenar a un jove enginyer de 21 anys, acabat de graduar a l’ Institut d’Enginyeria de Tokyô, anomenat Tanabe Sakuro. El projecte inicial tenia com objectiu el transport fluvial, el subministrament d’aigua potable, per a reg, per a l’industria tèxtil i per lluitar contra els incendis. Però l’enginyer va viatjar als EEUU i allà va veure la central hidroelèctrica de Colorado, descobrint la seva gran capacitat de generar energia, així que al final va projectar la construcció de centrals hidroelèctriques aprofitant l’aigua del canal.

Primer tramvia de Kyôto

Així es com es va construir la primera central hidroelèctrica del país, a Keage, Kyôto, que va permetre que el 1865 es poses en servei a Kyôto el primer tramvia elèctric del Japó. Aquest primer tramvia ara està exposat al Jardí del Santuari Heian Jingû.

Actualment l’aqüeducte “Suirokaku” segueix en funcionament per subministrar aigua potable, com l’aigua contra els incendis, per a l’agricultura i els jardins, i encara segueix generant electricitat.

Nanzenji Funadanmari

Nanzenji Funadanmari

“Nanzenji Funadanmari” o dipòsit pels vaixells de Nanzenji, està situat molt a prop de Nanzenji i es on antigament es guardaven les barques que navegaven per aquest sistema de canals. Actualment ja està fora de servei, i serveix més com a zona de passeig.

Informació important

  • Lloc: Kyôto (Pref.Kyôto).
  • Com arribar-hi: des de Heian-jingû s’hi pot arribar caminant en aproximadament 10’. També es pot agafar la línea de metro Tozai fins l’estació Keage, però també cal caminar una mica per arribar al temple. Finalment, si es prefereix l’autobús es pot agafar la línea 5 fins arribar a la parada Nanzenji-Eikando-michi.

Hônen-in (法然院)

Desprès de travessar un pont i seguir un camí entre bambús, arribem a un temple força tranquil, que més que “visitar un lloc”, convida a “respirar-ho”, a fruir de la seva tranquil·litat. Hônen-in potser no sigui espectacular com a edifici, però els seus jardins son un lloc bastant popular per relaxar-se i admirar la natura dels seus jardins envoltats de boscos, especialment a la primavera i la tardor a causa de la seva variada coloració, i que en aquestes èpoques (1-7 d’Abril i 1-7 de Novembre) son els dos únics moments en que els edificis s’obren al públic. La resta de l’any l’únic que es pot visitar son els jardins.

Al arribar al temple et trobes un Sanmon bastant senzill, que dona pas als Byakusadan, uns monticles de sorra blanca rastrillada, el disseny dels quals va canviant cada pocs dies. Els jardins que es troben al voltant d’un estany permeten respirar una gran calma per alleugerir la ment i facilitar la contemplació de la seva bellesa i serenitat.

El sacerdot Hônen (1133-1212), el 1175 va abandonar Enryaku-ji per fundar la secta Jodo-shu del budisme, establint-se a la zona on posteriorment es va erigir Chion-in, el temple principal d’aquesta tendència. Hônen tenia una cabana a la zona de Shishigatani que més tarda va evolucionar fins a convertir-se en Hônen-in.

Sanmon Hônen-in

La secta Jodo va ser considerada  herètica per les faccions més tradicionals del budisme, que van acusar Hônen de ser com un dimoni, motiu pel qual va ser exiliat i la seva cabana finalment destruïda. L’any 1680, el sacerdot Nicho va proposar al 38e Gran Sacerdot de Chion-in que establís un lloc per practicar els cants budistes a la zona de Shishigatani a causa de la seva forta relació amb Hônin. El 1681 es va completar l’edifici principal (Hôdo) i la resta d’edificis poc després. L’any 1953, el temple va independitzar-se de la secta Jodo.

Informació important

  • Lloc: Kyôto (Pref.Kyôto).
  • Cost: gratuit.
  • Com arribar-hi: des de Ginkakuji només cal caminar uns 5’ seguint el Camí de la Filosofia. També s’hi pot arribar agafant l’autobús 5 i baixant a la parada Jodo-ji (després cal caminar uns 10’ de pujada) o l’autobús 32 i baixar a la parada Minamida-cho (després cal caminar uns 5’ de pujada).

Ôtoyojinja (大豊神社)

Seguint el Camí de la Filosofia, trobarem un pont que travessa el canal, flanquejat per unes grans llanternes de pedra. Si seguim per aquest camí arribarem a Ôtoyojinja, un petit temple shintoista que generalment no està inclòs en les guies turístiques i que gairebé tothom obvia.

El gran avantatge de que pocs turistes el visitin es que no hi trobareu quasi be ningú, però també es un gran inconvenient pel fet que es molt fàcil que us el passeu de llarg sense ni adonar-vos-en. Jo, per exemple, el vaig descobrir per pura xamba la segona vegada que vaig recórrer el Camí de la Filosofia.

Plaques per demanar desitjos a Ôtoyojinja

Aquest temple va ser construït durant el període Heian, l’any 887, sent traslladat al seu emplaçament actual durant l’Era Kannin (1017-1021), passant a ser denominat com actualment. Durant la Guerra Onin va quedar en runes i pràcticament abandonat, malgrat ser el temple on s’havien deïficat l’Emperador Oujin i Sugawara no Michizane.

La gran particularitat d’aquest temple es que les habituals estàtues de gossos guardians, aquí son rates i altres animals (un mico i un milà negre). Es diu que això es així per que van ser unes rates les que van ajudar a escapar amb vida d’un perillós depredador a Okuninushi no Mikoto, el deu de la màgia i la medicina, i per tant protegeixen la seva capella, mentre que l’altre es protegida pels altres dos animals ja que es deia que espantaven els mals esperits i portaven la felicitat.

Informació important

  • Lloc: Kyôto (Pref.Kyôto).
  • Cost: gratuït.
  • Com arribar-hi: la millor forma d’arribar-hi es recorrent el Camí de la Filosofia des de un dels seus dos extrems (està més a prop de l’extrem Nord) i buscar el pont amb les llanternes de pedra, ja que anar-hi de forma exclusiva es força complicat sense un mapa molt detallat de tots els carrerons de la zona.

Eikando Zenrin-ji (永観堂禅林時)

Zenrinji a la tardorTot i que fa uns anys ja us vaig parlar d’aquest temple avui, dins de la Bloc-Marató Temples de Kyôto, em tornaré a referir a ell per explicar-vos una mica més de la seva història, i dels elements més importants que es poden veure.

Zenrin-ji es el temple principal de la secta Seizan Jôdo shu, i te més de mil dos-cents anys d’història, sent un dels temples més famosos de la ciutat. Els orígens del temple es remunten al segle IX, quan un noble anomenat Fujiwara Kanyû, que era devot de Shinshô sôzu (787-873), qui a la seva vegada era deixeble de Kôbo Daishi, va entregar la seva vil·la a Shinshô, que la va convertir en temple l’any 855, sota el nom de Zenrin-ji. En els seus escrits Shinshô indica que volia convertir el temple en un lloc per entrenar monjos per que fossin models a seguir pels demés. I entre aquests homes així format hi ha Eikan, de qui ja us en vaig parlar en un article anterior, i de qui va agafar l’altre nom amb que es conegut aquest temple: Eikando.

Originàriament el temple pertanyia a la secta Shingon del budisme, però a principis del període Kamakura, Jyôhen (1166-1224), el 12e Gran Sacerdot de Zenrin-ji es va convertir als ensenyaments de Hônen (1133-1212) i la seva secta de la Terra Pura (Jôdo shu). Com a conseqüència, Jyôhen va designar nominalment Hônen com el 11e Gran Sacerdot , i va designar a Shôkû, un dels més volguts deixebles de Hônen, com a 13e Gran Sacerdot.

Durant el període Muromachi la situació política a Kyôto que va derivar en la Guerra Onin, va representar la quasi destrucció de la ciutat i moltes zones properes. Zenrin-ji no se’n va lliurar, i la seva extensió es va reduir considerablement a causa principalment dels incendis. Des dels temps de Meiô (1492) en endavant, alguns dels gran sacerdots com Kenryû, Yushun, Kôzen i Hoshuku, van realitzar grans esforços per reconstruir el temple fins a com el podem veure actualment.

Sobre els edificis que es conserven actualment cal dir que formen una magnífica harmonia amb les Higashiyama que serveixen de fons al conjunt d’edificis i jardins del temple, especialment a la tardor quan els colors vermells tant dins del recinte del temple com a les muntanyes del voltant fan que aquesta sigui una de les millors vistes que es puguin admirar.

Dels elements individuals del temple, es podrien destacar els següents:

planol Zenrinji

Tahô-tô: es una pagoda de dues plantes amb el pis superior de forma circular i l’inferior de forma quadrada. Es des de aquesta pagoda que es pot veure una de les millors panoràmiques de la ciutat de Kyôto. Al seu interior està consagrat a Shaka Nyorai i Tahô Nyorai.

Garyûrô: corredor fet de fusta encaixada que ressegueix el contorn de la muntanya. El seu nom el rep de la seva similitud amb un drac adormit (garyû).

Estatua del Buda que  ira enrreraAmida-do: edifici consagrat al buda que mira enrere. Anteriorment ja us vaig parlar de la història que hi ha darrera aquesta estàtua. Pel que fa a l’edifici que l’alberga, va ser traslladat des de Ôsaka el 1607, i a més de l’estàtua, cald estacar el sostre, que està cobert de centenars de flors. No es permeten fer fotografies de les estàtues ni de les pintures, per això la imatge que he posat de l’estàtua es el scan d’un follet informatiu.

Hiyoke-no-amida: el sacerdot Shinjô, fundador del temple, va consagrar en aquest edifici cinc estàtues de buda. Quatre d’elles van ser destruïdes pels focs duran la guerra Onin, però la cinquena va sobreviure miraculosament, i es per això que s’ha passat a denominar Amida Protector del Foc.

Anko-no-matsu: es un antic pi, remarcable per les seves fulles, que es divideixen en tres. Sanko expressa saviesa, bondat i sinceritat. Es diu que si tens una d’aquestes fulles rebràs les tres benediccions.

Shaka-do: aquest edifici, construït durant el període Muromachi, eren les cambres del gran sacerdot i es considera un magnífic exemple de l’estil arquitectònic Shoin-zukuri. Te sis cambres, cadascuna adornada amb meravellosos fusuma (parets correderes).

Karamon: porta que feien servir els missatgers imperials per entrar i sortir del temple. La part superior està decorada amb un gravat amb motius florals.

Hidenbai: el sacerdot Eikan va afavorir el conreu d’aquests pruners per donar els seus fruits als malalts. En algun moment la gent corrent els va denominar Hidenbai, on el Hi inicial significa misericòrdia.

Estany de Zenrinji

En conjunt, Eikando Zenrin-ji es un temple força gran que jo consideraria de visita obligada. Es cert que per veure els edificis del temple i accedir al punt on hi ha les millors vistes de la ciutat s’ha de pagar entrada, però tot i així considero que val la pena fer la despesa. I encara que no vulgueu pagar-la, només els seus jardins, que es poden visitar gratuïtament, mereixen prou la pena com per arribar-vos fins al temple.

Informació important

  • Lloc: Kyôto (Pref.Kyôto).
  • Cost: 600円.
  • Com arribar-hi:  des de  l’estació de Kyoto es pot arribar amb els autobusos 5 i 57, baixant a la parada Nanzenji Eikandomichi, o l’autobús 100 baixant a Higashi Tennocho.
  •  Web del lloc: http://www.eikando.or.jp/English/index_eng.htm (en anglès)
  • Àlbum Flickr: Temples de Kyôto
%d bloggers like this: