Archive for the ‘Curiositats’ Category

Ekiben (駅弁)

Tots hem sentit parlar algun cop de la paraula bentô, i segurament l’hem vist en alguna sèrie d’anime (hi ha una que es titula precisament així, i el protagonista absolut son les caixes bentô) o pel·lícula japonesa. Fins i tot haureu pogut llegir un munt de vivències pròpies en blocs dedicats a Japó, ja que es un element molt característic d’aquesta cultura. Bàsicament un bentô es un contenidor a l’interior del qual hi ha diversos aliments preparats i llestos per menjar, de forma que en el seu conjunt formin un àpat complert. El contenidor, com no pot ser d’altre forma en el cas dels japonesos, pot ser tan important com el propi contingut, i per això pot tindre formes especials, o estar fet d’algun material poc habitual. Aquests bentô es poden adquirir en nombrosos llocs (els més simples als propis konbinis), o ser preparats amb molta cura a casa (potser per anar a celebrar el hanami amb la familia o els amics).

ekiben03

Però al Japó, fins i tot les coses més comunes poden tindre munts de particularitats i especificitats. I es així com trobem els ekiben (駅弁), que en el fons no son més que bentô venuts a les estacions de tren (eki). Fins aquí podríem considerar que simplement ens estem referint a una especificació del terme, però la veritat es que el món del ekiben va molt més enllà. Un ekiben no es només un bentô venut en una estació, es un element imprescindible en els viatges per ferrocarril, i una plataforma per promoure les especialitats locals, ja que a cada estació acostumen a vendre’s ekiben elaborats amb productes típics de la zona (alguns es porten elaborant amb els mateixos ingredients des de fa més de cent anys). I en un país com Japó, no podem oblidar la tecnologia aplicada a la vida quotidiana, i es que actualment es poden trobar fins i tot ekiben que, simplement estirant uns fils, aconseguim que s’escalfi el contingut en el moment de menjar-lo. No conec els detalls, però el sistema es basa en provocar una reacció química exotèrmica al posar en contacte dos elements en el moment d’estirar els fils. La calor produida escalfa el menjar en pocs segons.

ekiben01

L’origen del ekiben es remunta als primers temps del ferrocarril al Japó. El primer ferrocarril nipó es va inaugurar el 1872 entre les estacions de Shimbashi (Edo) i Yokohama, i deu anys més tard va néixer el ekiben. En aquella època els trajectes eren llargs, i les parades a les estacions podrien allargar-se força, de forma que es van popularitzar els venedors de menjar que s’acostaven als trens per vendre els seus productes alimentaris als passatgers, que ni tan sols havien de baixar del tren. Aquelles primers ekiben no eren més que unes boles d’arròs amb daikon ratllat, embolicades en escorça de bambú (una combinació que encara es força popular). Amb el temps es va anar estenent la xarxa ferroviària i la durada dels viatges, i amb ella la popularitat del ekiben, fins que el viatge en avió va fer davallar considerablement el temps dels viatges i el tren es va deixar d’emprar pels trajectes llargs. Però el ekiben no va desaparèixer del tot. Ara es habitual trobar botigues que els venen a les andanes on s’aturen els trens de mitja i llarga distancia, i fins i tot es poden adquirir a l’interior del trens, quan passa algun empleat amb un carretó ple de menjars, begudes, etc.

ekiben02

Algunes d’aquestes botigues poden tindre fins i tot centenars de tipus diferents (en tot el país es calcula que es venen uns 4.000 tipus diferents d’ekiben), però gairebé sempre es podrà trobar algun molt especial que podríem considerar com “típic”. Aquests ekiben son propis de la zona, i una bona forma de promocionar els productes de la regió, de forma que la seva creació passa per un llarg procés en el que poden arribar a participar-hi persones de molt diferents àmbits. Un dels casos més recents es el de la ciutat de Matsumoto, que encara no tenia cap ekiben “propi” i es van unir les autoritats locals, la universitat, i els productors locals per tal d’elaborar-ne un.

Evidentment, amb tanta varietat es possible trobar des de els més senzills i habituals, fins els més sofisticats. En els meus viatges de llarg recorregut pel Japó generalment he agafat el shinkansen ja que en aquells moment m’interessava més anar del punt A al punt B, que altre cosa, i per tant poques vegades he adquirit un d’aquests ekiben, i quan ho he fet l’he escollit més pel que en aquell moment em venia de gust que pel que representés, pe`ro per un futur viatge m’estic plantejant molt seriosament la possibilitat de fer alguns trajectes, única i exclusivament per tastar aquests ekiben més especials al llarg de la ruta, doncs considero que es una forma molt interessant (i temàtica) de viatjar pel Japó.

ekiben04

Un ekiben d’aquests més especials es caracteritza pel seu embolcall (generalment un paper amb motius característics), el contenidor (que pot ser una caixa amb una forma característica), i pel seu contingut (generalment conté arròs, un plat principal i diversos acompanyaments, tot i que poden presentar nombroses variacions). Tot i això hi ha encara un altre element a tindre en compte amb l’ekiben. I es que com moltes de les coses bones que té Japó, un ekiben es molt més que un menjar, es una forma de fruir del viatge (com els bentô que es preparen pel hanami, que son per fruir amb els amics), i per tant no s’ha de menjar de qualsevol forma, si no que s’ha de fer pausadament, si es possible mentre es xerra i riu amb companys de viatge (o si vas sol sentint una música relaxant pels auriculars, a un volum que només sentis tu, per no molestar a la persona que segui al teu costat), i amb el paisatge que es pot veure per la finestreta com a teló de fons.

Anuncis

S’haurien de prohibir els selfie sticks?

Es cert que les tecnologies afecten molt profundament la forma de fer les coses i modifiquen el nostre comportament, malgrat que alguns no son més que “modes”, generalment transitòries, però amb un gran impacte en la nostra vida. I una de les que més ha modificat els hàbits, no sol de la vida diària, si no també en activitats més esporàdiques, com els viatges durant les vacances, es la facilitat amb que fem fotos amb el telèfon mòbil. Actualment sembla que no hagis fet res, i molt menys anat de viatge a alguna banda, si no t’has fet una foto, generalment mentre fas alguna ganyota o acció estúpida, i la publiques a internet, al major nombre de xarxes socials possible.

I darrera la moda de fer-te fotos capaces de guanyar un concurs de poses estúpides, i generalment calcades de la que en aquell moment estigui de “moda”, ha vingut, malauradament crec que per quedar-se, el selfie stick, aquest senzill pal extensible que et permet fer-te una foto sense l’ajut de ningú més amb mes precisió i angle de visió que no fa pas tant de temps (quan es van posar de moda les “selfies”).

Però amb cada “avanç” tecnològic arriben nous problemes, moltes vegades passades per alt fins que succeeix una desgracia, i generalment causats per que davant un avanç tan vertiginós de les tecnologies i les “modes”, hi ha molts aspectes de la vida que no es poden “adaptar” a la nova situació. I en certa forma això ha passat amb els selfie sticks. que en nombrosos llocs del Japó s’ha prohibit el seu us.

“Què no es pot fer servir un selfie stick? Però si son inofensius!”, segurament cridarà més d’un. Però la veritat es que poden ser uns veritables enginys del dimoni, i potencialment molt perillosos. Així, JR West ha prohibit el seu us a totes les estacions de la seva xarxa ferroviària, ja que, al marge que fer anar descuidadament un pal per unes instal·lacions que es van construir quan ni tan sols es podia imaginar que una cosa així arribés a existir, fa que sigui un risc molt greu que el pal entri en contacte amb algun dels nombrosos cables que acostumen a estar suspesos en l’aire a les estacions. Però també les actituds que mostren els usuaris fan que siguin perillosos, tant per ells com per altres passatgers. Així, mentre una o més persones busquen el millor angle per fer-se una foto que commemori el principi o final d’un desplaçament, es molt probable que inadvertidament (i en alguns casos simplement per que no els importarà), poden colpejar altre viatgers, poden destorbar el flux normal de persones (cosa que al Japó en moments de gran afluència pot suposar un gran perill i fins i tot riscos personals), o fins i tot caure inadvertida o inconscientment a la via.

Foto: The Japan Times

Foto: The Japan Times

Però també hi ha altres llocs on s’han prohibit aquests instruments del diable, com en nombrosos parcs d’atraccions (com Disney World Chiba, i també els d’altres països del món), entre altres causes per que poden activar algun mecanisme de seguretat. En algunes piscines i onsen s’han prohibit per que no es facin servir per fer fotografies inadequades (molts tenim en ment l’estereotip del pervertit japonès que fa fotos de les calces de les noies per sota la faldilla, que si ve no es més que això, un estereotip, la veritat es que d’haver-hi, ni han). I també hi ha el cas d’unes instal·lacions amb animals que no es permet fer-los servir per evitar que entrin en contacte amb els cables electrificats que dissuadeixen als animals de sortir, però que poden representar un perill per la salut de la persona que els toqui amb aquest pal. Finalment, en alguns casos només es recomana que es vagi amb compte ja que poden representar un risc, com en alguns accessos amb escales molt empinades (per exemple en alguns castells japonesos), on si es porta el pal desplegat mentre es puja o baixa, pot arribar a causar algun accident perillós.

S’haurien doncs de prohibir de forma més generalitzada? Be, la veritat es que al marge que el considero un aparell inútil fruit de la ment d’un esser molt astut que va veure el potencial per estafar a milions de persones, si tots plegats fóssim molt més prudents i lògics (dues virtuts que cada dia crec que menys gent posseeix de forma innata), no caldrien totes aquestes mesures. Malauradament, el esser humà es el millor capacitat per emprendre accions potencialment perilloses amb una alegria i despreocupació realment alarmant per a la seva pròpia supervivència, així que suposo que no hi ha altre remei que, aquelles persones que es preocupen per la seguretat prenguin aquest tipus de mesures per protegir a la gent, fins i tot si cal de si mateixa.

Nagasaki promociona les seves famoses pendents amb noies moe

NagasakiMoe01A la ciutat de Nagasaki cada cop es més habitual veure a la gent jove mostrant xapes de metall amb imatges de guapes noies amb ulls grans i colors de cabell molt acolorits (el que allà s’anomena “moe”) que representen les 21 pendents més famoses de la antiga zona residencial europea a la ciutat.

Anomenades “Sakamichi Musume” (noies de els pendents), aquestes antropomorfizacions “moe” dels carrers han estat realitzades per un grup anomenat Modal per ajudar a familiaritzar al jovent amb el famós Orandazaka (Pendent dels Holandesos) i altres pendents històrics de la zona.

Modal va començar a vendre aquestes xapes el passat mes de maig amb una il·lustració de Sakamichi Musume, a més de crear una web per presentar diverses histories i detalls de la totalitat dels 21 pendents. Actualment hi ha molts més models de xapes, cadascun amb un fons que representa el pendent i un personatge moe que el personalitza. Cadascuna val 380 Iens, i es poden trobar a la majoria de botigues de souvenirs de la ciutat.

NagasakiMoe02

La idea va sorgir quan el seu impulsor, el president de la associació, Hideaki Hayashida, de 52 anys, va entrar en una botiga de souvenirs i va veure com un grup d’estudiants que estaven realitzant un viatge escolar, s’arremolinaven al voltant d’un expositor amb objectes de Kumamon, la mascota de la prefectura de Kumamoto. A partir d’allà va començar a pensar en quelcom que fos del gust de la joventut i fos característic de la ciutat.

Els pendents per alguns son una molèstia, però per un nascut a la ciutat com Hayashida, formen una part indivisible de la rica història de la seva ciutat. Tant es així que cadascun te la seva pròpia història, i una que val la pena de conèixer. Com recentment la antropomorfizació de naus de guerra (KanColle) i espases històriques (Token Ranbu) s’ha fet tan popular entre el jovent, va pensar que podia fer-se el mateix amb els pendents.

Els personatges han estat dissenyats pel grup de  mangakas originari de Nagasaki, Departure. Els 19 membres d’aquest grup van dissenyar les noies representant les característiques pròpies de cada pendent.

NagasakiMoe03

Por a viatjar al Japó?

SaloManga02Aquest passat cap de setmana va tindre lloc el XX Saló del Manga de Barcelona, i tot i que a la web Descobrir Japó ja us faig un seguiment complert de l’esdeveniment, voldria destacar que el dijous dia 30 va tindre lloc una conferència titulada “El que necessites saber per viatjar a Japó”, que va dur a terme Sergi Garcés, de Viajando por Japón – Nexus Resort, una agència de viatges de Barcelona. Sobre el contingut de la conferència probablement trobaria punts de desacord, però al principi va haver-hi una part molt interessant que m’agradaria compartir aquí amb tots vosaltres.

A la introducció, abans de començar a exposar el que seria un viatge tipus a Japó, es va parlar dels possibles temors que es poden tindre davant la perspectiva de fer un viatge a Japó, especialment si es el teu primer viatge. El contingut d’aquesta introducció el podeu veure en el següent vídeo, però m’agradaria comentar alguns punts en concret.

De l’amabilitat dels japonesos en puc donar fe per experiència pròpia. No em vaig perdre ni equivocar d’estació al metro o al tren (vol dir això que no es pot dir que he visitat el Japó o Tōkyō?) i per tant no se si algú canviaria temporalment el seu destí per ajudar-me, però el que si es cert es que a Kyōto, la primera vegada que hi vaig anar, no trobava el ryokan on havia d’allotjar-me, així que vaig entrar a preguntar a una casa. En aquells temps el meu japonès era poc mes que nul, però tenia el nom de l’allotjament i un mapa de la zona. La dona que em va sortir a rebre era una anciana que, d’anglès ni idea, però tot i això va entendre que volia saber on estava el ryokan (vaig repetir moltes vegades “doko?” mentre senyalava el nom del ryokan). El resultat va ser que va sortir al carrer, va fer parar a un senyor que passava amb bicicleta per allà, li va dir alguna cosa i després ens va fer senyes de que seguíssim al ciclista. Aquest, va seguir camí, poc a poc per que el poguéssim seguir a peu i carregats amb les maletes. Al girar una cantonada vaig veure el cartell del ryokan, i al anar a donar-li les gracies ara que ja sabia on era, ell va insistir en seguir guiant-nos, i ho va fer fins que vam arribar a la porta (que estava al girar la següent cantonada). Va senyalar la porta, i se’n va tornar cap a on sigui que anés abans que l’amable anciana el fes parar.

Sobre el menjar, voldria afegir que, tenint en compte que tots els restaurants tenen, o be una màquina per treure tiquets on es veu una foto del plat que demanes, o be una carta amb imatges molt acurades dels plats, o be tenen el famós menjar de plàstic a l’aparador on es poden veure els plats i, si cal, senyalar amb el dit quin vols al cambrer, de gana, segur que no en passareu.

SaloManga01

I sobre la duració del viatge, la veritat es que el temps de vol es molt elevat, però es normal tenint en compte que estem anant a l’altre punta del món. El cas més exagerat de viatge a Japó que he fet ha estat la tornada del meu primer viatge. El dia de la tornada estava a Kyōto, i el vol sortia aquella mateixa nit des de l’aeroport de Narita. Al final, des de que vaig sortir del ryokan de Kyōto fins que vaig entrar per la porta de casa meva, van passar 24hr justes, després d’haver agafat un taxi del ryokan a l’estació de Kyōto, el shinkansen fins a Tōkyō, el Narita Express fins a Narita, un avió fins a Roma, un altre fins a Barcelona, i un taxi fins a casa meva. Contant-ho tot, temps d’espera inclosos, van ser 24hr gairebé justes al minut. La veritat, mai més! Ara sempre condiciono la ruta per no haver de fer aquests macro viatges, i de vegades fins i tot faig nit a Narita si he d’agafar un avió pel matí.

Racons de Miyajima

Encara que estigui centrat en un sol tema, els viatges pel Japó, aquest es un bloc que considero molt personal, en el que només hi te cabuda informació sobre llocs que he visitat, així que no acostumo a escriure sobre altres llocs (per això podeu visitar la secció Viatjar a Japó de Descobrir Japó) ni incloure material que no sigui propi. Malgrat haver pres aquesta decisió, darrerament estic veient tantes noticies relacionades amb llocs on he estat, que no em puc resistir a comentar-les.

reconsMiyajima02

L’altre dia vaig recordar l’aniversari del Museu del Ramen de Yokohama, i avui he vist una noticia curiosa sobre Miyajima, i mes concretament sobre el seu aquàrium. No es que el visités, però si que hi vaig estar a punt, i tot plegat m’ha recordat que a Miyajima hi ha petits recons que val la pena visitar, ni que sigui de passada, durant la nostre visita a la illa.

Al Japó es molt habitual que hi hagi aquaris, de vegades fins i tot gegantins, amb tancs tan grans que han marcat records mundials. El de Miyajima no es ni de bon tros d’aquests tan grans, però si que ara te una atracció curiosa addicional, segons he llegit al Asahi Shimbun (un dels principals diaris del país). Es tracta de dues llodrigues, Itsuki de 2 anys i Keita, de gairebé 1 any, que han estat entrenades per que “donin la ma” als visitants. Ho fan a través d’un forat a la pantalla que separa el seu hàbitat dels visitants, i ja s’ha convertit en la delícia dels infants. Els entrenadors han aprofitat el comportament innat d’aquests animals a l’hora de buscar aliment per entrenar-les a donar la ma. Aquest “show” només tindrà lloc uns pocs cops al dia, i les cues estan garantides, ja que només les vint primeres persones de cada tanda podran donar-li la ma als animals.

reconsMiyajima01

Però al marge d’aquesta noticia relacionada amb l’Aquàrium (que per cert està una mica apartat de la població i gairebé cal anar-hi expressament), el poble te altres curiositats per veure. Quan arribes amb el ferry, et trobes de seguida amb el monument a una de les tres millors vistes de Japó, però la primera impressió es la d’un poble costaner turístic, com tants altres arreu del món, on no trobaràs res fora del motiu principal pel que has vingut a la illa. I es totalment veritat, excepte per alguns petits detalls, aquí i allà.

Un es l’aquàrium del que us he parlat anteriorment, un altre es un carrer que encara manté un caràcter antic. Aquest carrer, anomenat Machiya-dori, corre paral·lel al carrer principal que segueix la línea de la costa entre el port i Itsukushima. També paral·lela a aquest carrer hi ha Omotesando, un llarg carrer on només trobaràs botigues i locals per menjar i beure (molts son entrades posteriors als hotels del carrer principal, on acostuma a estar el bar); fins i tot podreu trobar una botiga en que únicament es venen productes relacionats amb Hello Kitty (i altres personatges de Sanrio); i l’element més curiós de la zona, la paleta per arròs més gran del món (un Ôshakushi). Si, una gegantina paleta d’arròs feta amb la fusta d’un om de 270 anys d’edat, que mesura 7.7 metres de longitud, i 2.7 metres en el seu punt de màxima amplada. En total pesa 2.5 tones.

reconsMiyajima04

reconsMiyajima03

Tots aquests carrers, sobre tot el que recorre la costa, estan plenes de cérvols passejant tranquil·lament entre la gent en busca d’alguna cosa per menjar “despistada” per la gent. Però si en vols veure encara més, cal fer una visita al Parc Momijidani, o donar una volta pel que es podrien considerar “afores” de la població, on es poden trobar diversos temples menors, alguns parcs, el ja mencionat aquàrium… Petits detalls que tot plegat ens donaran una visió diferent d’aquesta màgica illa allunyada de les “Visites Express” que solen fer-se.

reconsMiyajima05

%d bloggers like this: