Archive for Març de 2014|Monthly archive page

Kotohira Takadōrō

Quan visites un lloc, especialment si es un lloc que destaca gairebé exclusivament per un monument, lloc emblemàtic o esdeveniment, es molt probable que, com a un insecte atret cap a la llum, ni tan sols ens fixem en tots els altres elements que, al no tindre el renom del principal atractiu, ni tan sols els veiem, encara que els tinguem davant dels nassos.

Al Japó hi ha nombrosos llocs realment emblemàtics per un element específic, com succeeix amb Matsumoto i el seu castell, o Hiroshima i el Parc de la Pau. A l’illa de Shikoku hi ha un lloc que compleix amb escreix aquesta condició: Kotohira. El poble de Kotohira es conegut gairebé de forma exclusiva per Kompirasan, la muntanya on s’aixeca el temple Kotohira-gû, principal punt d’interès i en el que es centra la immensa majoria de la informació que trobareu sobre aquesta població. Però al poble hi ha altres elements d’interès, com el Museu del Sake del que ja he parlat anteriorment, i una torre que s’aixeca al costat mateix de l’estació Kotoden (els ferrocarrils privats) i just al mig del camí que cal seguir des de l’estació JR si et dirigeixes (amb no massa presa) cap a Kompirasan.

Aquesta torre de fusta amb una base de pedra te una alçada de 27 metres i es va construir el 1865 per servir com a senyal lluminosa en temps difícils. Com podeu veure per la foto, es un element impressionant, impossible de passar desapercebut diríeu, però que gent que ha visitat el poble no sabria ni tan sols ubicar (crec que hi ha un terme científic per explicar aquesta espècie de “ceguesa” quan et concentres en una cosa, de forma que el que t’envolta sembla que “desapareix”).

takadoro

Anuncis

Cérvols Sagrats

Les llegendes i tradicions japoneses son molt variades, i tot i que moltes han perdut el seu anterior significat, encara es segueixen mantenint d’una o altre forma. Aquest es el cas dels cérvols, antigament considerats sagrats per la seva relació amb els deus, i ara conservats igualment amb cura com a patrimoni natural. Si parlem de cérvols sagrats passejant-se entre els turistes com si fos el més normal del mon, segurament el primer que us vindrà a la ment seran els cérvols de Nara, però també en podem trobar en un altre lloc amb una forta significació religiosa, l’illa de Miyajima, encara que en aquesta darrera les autoritats avisen que cal anar molt en compte amb ells.

cervols03

Els cérvols de Nara

Nara, una de les primeres capitals del país, sempre ha tingut un fort lligam amb la religió, i ja des de molt antic es considerava als cérvols animals sagrats ja que segons la llegenda, Takemikazuchi-no-mikoto, un dels quatre deus de Kasuga Taisha, va aparèixer muntant un cérvol blanc sobre la muntanya Mikasa-yama. Des de aquell moment es va considerar que els cérvols eren sagrats, i matar-ne un va estar castigat amb la pena de mort fins 1637, quan es va produir la darrera violació d’aquesta llei de la que es té constància. Després de la II Guerra Mundial, oficialment van perdre el seu estatus diví, però van seguir protegits com a tresors nacionals.

Actualment el seu nombre pot arribar a ser un problema, i de fet tenen uns privilegis que poques vegades son compatibles amb la vida moderna. Habitualment pasturen pel Parc de Nara en total llibertat, barrejant-se sense cap problema amb els turistes, malgrat que de vegades en veus algun de coix, segurament com a resultat d’una topada amb algun cotxe, ja que hi ha un carrer principal que travessa el parc (hi ha senyals de perill animals lliures, però tot i així, segur que causen accidents). També tenen zones una mica més retirades on son alimentats si cal, però s’han acostumat totalment a les “galetes per cérvols” (鹿煎餅 – Shika-senbei) que es venen a les paradetes de la zona, per que els turistes els hi donin (tenen una formulació especial que els va be als cérvols).

cervols04

cervols01

De fet, hi ha grups nombrosos de cérvols que no s’allunyen mai de les parades, esperant ansiosos que algú compri les galetes per, literalment, perseguir-lo per que els hi donin. I quan el comprador es un nen, el mes habitual es que aquest s’espanti al veure com un grapat de cérvols, moltes vegades més grans que ell, se li acostin de cop, tractant de mossegar (les galetes), fins el punt que el crio acaba tirant les galetes al terra per poder fugir. Però no sols els nens estan en “perill” ja que també “assetgin” als adults, mossegant el que poden si noten que hi ha galetes a l’altre banda (i tenen unes dents força dures, capaces de fer-se notar fins i tot a través de la dura tela dels texans). Suposo que deuen considerar que es un preu just per tot el que s’han de deixar marejar i grapejar per la gent.

cervols02

Els cérvols de Miyajima

A l’illa sagrada de Miyajima també hi ha cérvols lliures que baixen al poble i es passegen entre els visitants dels temples i altres atraccions de la illa, però en aquest cas es tracta de cérvols salvatges, com no es cansen d’avisar les autoritats a les guies i amb tota mena de cartells. No es que sembli que serveixin de gaire els advertiments, doncs la gent els tracta moltes vegades com als de Nara, tot i no tindre galetes shika-senbei per donar-los. Aquí cal anar amb una mica més de compte amb ells, ja que tot i ser una mica porucs, moltes vegades rosseguen les bosses que puguis portar si ensumen que hi ha menjar.

Que son més perillosos en pot donar fer un tancat especial que te el quarter de policia per tancar els que semblen més agressius o els que han donat algun problema, abans de traslladar-los a la part més allunyada de l’illa per que no donin més problemes. Això si, tot i els grans cartells de “cérvols perillosos”,  com només estan separats del carrer per una reixa metàl·lica, hi he vist gent tractant de tocar-los pels forats de la tanca.

Els cérvols (Shika – 鹿)

El tipus de cérvol que podem trobar al Japó es el Cervus Nippon, una espècie que pot trobar-se en bona part d’Àsia Oriental, tot i que fora de Japó ha desaparegut de moltes zones. Aquest cérvol es un dels pocs que no per les seves motes de la pell al arribar a la maduresa, tot i que la seva distribució pot variar molt segons la regió (a les zones illenques com Japó i Taiwan, aquestes amb prou feines es poden veure). El color del seu pelatge pot variar del caoba al negre, tot i que els blancs no son massa rars. Durant el hivern el seu pelatge s’enfosqueix, i les motes es fan menys prominents, mentre que als mascles se’ls forma una petita crin a la part posterior del coll. Son de mida mitjana, amb una gran dimorfisme sexual en el que els mascles poden pesar entre 40 i 70 kg, mentre que les femelles no passen dels 30-40 kg. Pel que fa l’alçada, fins el punt superior de l’esquena poden fer fins a 50-110 cm (els mascles molt més que les femelles). Pel que fa a les banyes, les femelles tenen amb prou feines un parell de petites protuberàncies, mentre que els mascles poden arribar a presentar unes magnífiques cornamentes de 20-45 cm, i en el cas d’algunes subespècies, de fins a 80 cm.

Ryokan Ichifuji

ichifuji03Foto dels propietaris a l’entrada del ryokan trobada a internet

Quan viatjo al Japó sempre que es possible tracto d’allotjar-me en un ryokan, no tant per imbuir-me millor de l’esperit tradicional del país (que també) si no per que a casa meva dormo sobre tatami en un futó, i per tant es com estic acostumat a dormir (de fet dormir en un llit occidental es el que em costa). Però això no es tan senzill com pot semblar, especialment a ciutats grans, on la major part d’allotjaments son hotels moderns, o si son mixtos (habitacions d’estil japonès i d’estil occidental), generalment les de tipus japonès son les mes grans (i cares), i per tant viatjant sol no hi tens accés.

Nagoya es una d’aquestes ciutats en que es difícil trobar un ryokan adequat, especialment si només fas servir la ciutat com a punt de partida des de on veure tot el que hi ha pel voltant i no tant per visitar la ciutat, ja que en aquests casos busques un lloc que estigui el més a prop de l’estació de tren. Malgrat això, el segon cop que vaig anar-hi, com tenia la intenció de prendre’m les coses amb molta més calma, vaig decidir-me per un ryokan que, si be estava lluny de l’estació de tren, estava ben comunicada amb aquesta. El lloc escollit va ser el Petit Ryokan Ichifuji, al Nord de la ciutat i lluny dels llocs emblemàtics, però amb comunicació directe amb l’estació de Nagoya per JR (com portava el JR-Pass el cost del transport no era un factor). Es cert que havia de fer una gran volta amb el tren per arribar-hi, però vaig pensar que valia la pena.

ichifuji01

Aquest ryokan està en una zona molt tranqui-la, i fins i tot està apartat d’ella ja que es troba en un carreró. Per tant, tranquil·litat assegurada. La zona no tenia masses possibilitats en quant a restaurants (calia vindre sopar si volies menjar fora), però moltes opcions en quant a supermercats i konbinis, per si volies agafar alguna cosa per menjar a l’habitació, que es el que acostumava a fer per les nits, no em podia queixar.

L’habitació va resultar ser del més normal pel que fa a aquests establiments; el lavabo i el wàter eren compartits i gens especials (n’he vist de molt millors en altres ryokans), però no hi vaig tindre cap motiu de queixa. El millor era sens cap mena de dubtes el bany (ofuro), força espaiós, quan hi vaig anar no feia gaire que l’havien reformat, i tot i ser compartit (com es l’habitual), el podies fruir en solitari, i com no tenen masses habitacions, no es gaire probable que te’l trobis ocupat. Si tingués que trobar-li alguna  pega,  només podria queixar-me de que estava a l’altre extrem del ryokan, que era molt llarg i estret.

ichifuji02

En el preu de l’habitació estava inclòs l’esmorzar, i al principi em vaig alegrar ja que tenint en compte les jornades turístiques que feia, un esmorzar fort pel matí es molt recomanable. Lamentablement, va resultar que era un esmorzar tipus occidental, encara que afortunadament més de l’estil americà que el continental de casa nostra, i a més amb poca varietat d’un dia a un altre (nota: repassant algunes informacions sobre aquest ryokan just abans d’escriure això, sembla ser que des de que hi vaig ser jo han fet més reformes i canvis, i ara també serveixen esmorzars japonesos, o al menys n’han posat la foto).

El pitjor de tot per a mi va ser el servei. No puc dir que aquest fos dolent, però el que si que no era bo. No se si la meva estància va coincidir amb un moment dolent per alguna causa, o potser era degut a que gairebé no hi havia cap hoste (contant els moments dels esmorzars, crec que tan sols em vaig creuar amb tres o quatre hostes més) i estaven massa relaxats, però en conjunt es com si no hi hagués ningú al càrrec. Quan vaig arribar el primer dia hauria pogut mirar per tot arreu sense trobar ningú, em va costar molt que algú sortís a recepció, i encara va ser possible per que un altre hoste gairebé va anar a buscar-los a la part privada on vivien. Els esmorzars, tot i tindre un horari marcat, sempre acabava fent-los molt més tard per que no apareixien a l’hora (com estava lluny de l’estació, encara que m’ho prengués amb calma, volia aprofitar el temps, i finalment no vaig poder). La clau de l’habitació me l’emportava, i sort d’això, per que si no al tornar hauria estat gairebé impossible entrar a la meva habitació. No estic massa segur de si algun dia van arreglar-la massa (de vegades ni tan sols recollien el futó), i el darrer dia vaig poder fer el check-out a temps per que els vaig enganxar en el moment que feien els esmorzars, que si no probablement hauria perdut el tren.

En resum, tot i que com a lloc no estava malament, quan vaig sortir d’allà em vaig prometre que si tornava a Nagoya, no tornaria mai mes a aquell ryokan. Ara que sembla que han canviat algunes coses (i fins i tot diria que es possible que hagin canviat de propietaris), potser li donaria una segona oportunitat, però m’ho hauria de pensar molt be, i si trobés algun altre possibilitat, segur que la tindria en compte abans que tornar al Ichifuji.

Informació important:

  • Lloc: Ryokan Ichifuji (Nagoya – Pref.Aichi).
  • Com arribar-hi: a 5’ caminant de l’estació de metro Heiandori de la línea Maijou; a 10’ caminant de l’estació Oozone dels ferrocarrils JR (línea Chuo).

El Gran Terratrèmol de Kobe

Ara que s’acaba de commemorar el tercer aniversari del terratrèmol que va provocar el tsunami de Tōhoku, potser cal recordar que, en temps moderns, el Japó ha soferts dos grans terratrèmols més, el Gran Terratrèmol de Kantō del 1923, i el Gran Terratrèmol de Hanshin del 1995. Aquest darrer, també conegut com a Gran Terratrèmol de Kobe per ser aquesta la ciutat que va resultar més afectada, va tindre lloc exactament el 17 de gener de 1995 a les 05:46:46 am i va durar uns vint segons, temps més que suficient per causar més de 6.000 morts i unes destroces materials de les que Japó va trigar força a recuperar-se.

Aquest terratrèmol va ser el que va esperonar als japonesos a canviar totalment els plans sobre prevenció de terratrèmols que els han conduit a ser ara els punters en aquest camp. Els sistemes de construcció, per exemple, son els que van permetre que en el darrer terratrèmol de Tōhoku els edificis més alts de Tōkyō, tot i moure’s considerablement, no sofrissin danys.

terratremolKobe02

Actualment a Kobe no queda ni rastre dels efectes del terratrèmol, excepte una petita zona del port que s’ha conservat tal qual va quedar com a recordatori del que va succeir, al costat del qual s’ha erigit un memorial amb imatges i explicacions del que va succeir.

Informació important:

  • Lloc: Memorial del Terratrèmol del Port de Kobe – Parc Meriken (Kobe – Pref.Hyōgo).
  • Cost: gratuït
  • Com arribar-hi: si viatges amb el autobús turístic, el City Loop, has de baixar-te a la parada 17 (Parc Meriken) i caminar uns 5’.

terratremolKobe01

Ueno Tōshō-gū Jinja (上野東照宮神社)

De santuaris sintoistes anomenats Tōshōgū n’hi ha molts. De fet, durant el període Edo hi va arribar a haver-hi cinc cents, ja que es el nom que reben tots els temples dedicats a Tokugawa Ieyasu, el primer shogun que va aconseguir la unificació total del país. A l’Era Meiji molts van ser abandonats o absorbits per altres temples, però actualment encara en queden uns 130. El més conegut de tots possiblement sigui el que els seus descendents van fer construir a Nikko, però el que hi ha al Parc Ueno també te força rellevància.

toshogu01

Tokugawa Ieyasu va morir el 17 d’Abril de 1616 al castell de Sunpu, i al principi va ser enterrat a Kunosan, però posteriorment la seva ànima va ser transferida a Nikko, i d’allà al Palau Imperial. Per conveniència dels dàimio, finalment va ser enterrat en aquest temple de Ueno el 17 d’Abril de 1651. Des de aquell moment el temple ha estat reconstruït més de setze vegades, i es de remarcar que ha sobreviscut a nombrosos cataclismes que han afectat els seus voltants, però dels que ha miraculosament n’ha sortit pràcticament il·lès. Ha sobreviscut a incendis, terratrèmols, la guerra de Ueno el 1868, i fins i tot als bombardejos de la II Guerra Mundial.

El temple original es diu que va ser construït el 1627 per Todo Takatora, dàimio de Iga i Ise. El 1651 el net de Tokugawa Ieyasu, Tokugawa Iemitsu, el va convertir en un temple dedicat al seu avi, amb magnífics adornament de brillant vermell, blau, verd i or, i l’avinguda per acostar-se estava flanquejada per 200 gegantines llanternes de pedra i 50 llanternes de coure donades pels dàimio de tot Japó. També d’aquesta època es la porta d’estil xinès Karamon, que en totes dues fulles te gravats motius florals i ocells, i nombroses zones cobertes amb làmines d’or. La porta està flanquejada per dos lleons que, segons la llegenda, quan es fa fosc baixen fins l’estany Shinobazu per beure. Els pilars de la porta que hi ha a tots dos costats tenen gravats dos dracs coneguts com Noboriryu i Kudariryu (que significa drac ascendent i drac descendent), que es diu son obra de Hidari Jingoro, un famós escultor de l’era Edo. Al igual que els lleons, aquests dracs tenen nombroses llegendes associades.

A la dreta del temple, el 1639 es va erigir una pagoda de cinc pisos totalment coberta de lacats. Actualment aquesta pagoda està situada dins els terrenys del zoo de Ueno.

toshogu04

L’edifici principal conté murals del famós artista Kano Tan-yu, els sostres estan lacats i guarda una armadura que va portar Tokugawa Ieyasu. L’edifici està envoltat per corredors per tres dels seus costats, i tots els pilars i les portes estan cobertes de làmines d’or. El temple està envoltat pel Sukashi-bei, un mur de 170m de llarg construït el 1651. Es tracta d’un mur amb un tramat a través del qual es pot veure el l’interior i que està cobert de gravats de flors, ocells, peixos, etc., i que en el seu dia estava cobert de làmines d’or.

Ueno Tōshōgū va ser declarat santuari municipal de Tōkyō el 1873, i el 1907 Haiden, Karamon i Mizu-gaki van ser declarats Tresors Nacionals.

Cal destacar especialment els seus jardins, on les peònies son les reines, i que es poden visitar entre gener i mitjans de febrer i entre mitjans d’abril i principis de maig, per un preu addicional de 600円.

Jo vaig poder visitar el temple el 2001 i no em va cridar especialment l’atenció ja que semblava un temple vell i oblidat, però poc després va ser sotmès a un llarg període de restauració que no va acabar fins 2013, motiu pel que no he pogut veure com ha quedat. Suposo que ara si que realment valdrà la pena visitar-lo, sobre tot si es en l’època en que els jardins estan en el seu màxim esplendor.

Entrada del temple el 2001, abans de la restauració

Entrada al temple el 2001, abans de la restauració

Entrada del temple el 2010, durant la restauració.

Entrada del temple el 2010, durant la restauració.

Informació important:

  • Lloc: Ueno Tōshōgū Jinja (Taitoku – Tōkyō).
  • Cost: 200 円 (jardins 600円)
  • Com arribar-hi: aquest temple està situat dins el Parc Ueno, al que s’hi pot arribar baixar a l’estació Ueno de les línies JR Yamanote, Ginza o Hibiya. Segons de on vinguis, un altre possibilitat es baixar a l’estació Ueno de la línia Keisei.
  • Àlbum de fotos: Parc Ueno

toshogu02

Així estaba el temple el 2001, abans de la restauració

Així estaba el temple el 2001, abans de la restauració

%d bloggers like this: