Hachikô (ハチ公)

No se si seria generalitzar massa, però crec que cada població te un lloc especial que es fa servir habitualment com a lloc de reunió entre amics. A Barcelona, per exemple, es molt típic allò de “quedem davant del Zurich”. De fet es va fer servir fins i tot quan es va tirar avall per construir un nou edifici (amb un nou Zurich, es clar). A Tokyo també hi ha llocs així. De fet n’hi ha més d’un. Així, si es vol quedar a la zona de Shinjuku es habitual fer-ho davant de Studio Alta (on hi ha una pantalla gegantina just a la sortida de l’estació de JR)… i si quedes a la zona de Shibuya, sens dubte es queda “al costat de Hachikô”.

La veritat es que “quedar al costat de Hachikô” es com un suïcidi col·lectiu, ja que sempre està tan ple de gent que es gairebé impossible trobar-se fàcilment amb ningú. I ja no diguem si quedes amb algú que no has vist mai abans i només tens una vaga descripció. Potser si has quedat amb un alienígena de més de dos metres, amb el cabell verd i proboscidis en doncs d’ulls tinguis alguna possibilitat (o potser no).

Fotos de Hachi i el seu amo.

Com quasi tot el mon ja deu saber, Hachikô es un gos internacionalment conegut per que sempre acompanyava al seu amo fins a l’estació, i desprès l’anava a buscar a la tornada d’aquest, i va seguir fent-ho durant nou anys desprès de la mort de l’amo… fins que el propi gos va morir el 1934. El gos, de raça akita, era molt conegut entre la gent que freqüentava la zona de l’estació de Shibuya, així que els veïns van decidir fer-li una estàtua de bronzo. Durant la Segona Guerra Mundial la estàtua original es va fondre per fer armes, però poc desprès de finalitzada la guerra, el 1948 la van tornar a forjar.

Respecte a la història de Hachikô, us recomano veure la pel·lícula “Hachikô monogatari” (ハチ公物語), la pel·lícula japonesa de 1987, no la versió ianqui que van fer fa poc. Però si no teniu la sort d’aconseguir-la, el següent es un conte que he trobat que parla sobre Hachikô. Es molt senzill per què està pensat per estudiants novells de japonès, però al menys explica la història (la traducció al final):

ハチは、子どもの犬です。大学の先生が、ハチをもらいました。

ハチと先生は、一緒に遊びます。ハチと先生、一緒にご版を食べます。一緒にお風呂に入ります。一緒に寝ます。

先生は、毎日、大学へ行きます。

ハチは、朝、先生と一緒に駅へ行きます。先生は、渋谷駅で電車に乗ります。

˪ハチ,行って来ます˥

˪ワンワン˥

ハチは、うちへ帰ります。

ハチは、夕方、渋谷駅へ行きます。先生が、電車を降ります。

˪ハチ、たさいま˥

˪ワンワン˥

ハチはうれしいです。ハチと先生は、一緒にうちへ帰ります。

その日も、ハチは、朝、先生と一緒に渋谷駅へ行きました。

˪ハチ、行ってきます˥

˪ワンワン˥

先生は、大学へ行きました。

ハチは、夕方、渋谷駅へ行きました。でも、先生は帰りませんでした。

先生は、この日、大学で倒れました。そして、大学から病院へ行きました。先生は、もう、帰りません。先生は、もう、いません。

でも、ハチは、それがわかりません。ハチは、毎日、夕方、渋谷駅へ行きました。そして、先生を待ちました。

電車が来ます。先生は帰りません。また、電車が来ます。先生は帰りません。

夏が来ます。秋が来ます。冬が来ます。そして、春が来ます。

雨が降ります。雪が降ります。風が吹きます。

ハチは、毎日、夕方、渋谷駅へ行きます。先生を待ちます。先生は、帰りません。

ハチは。十年、毎日、渋谷駅へ行きました。

今、渋谷駅の前に、ハチの像があります。

Hachi era un cadell de gos que van regalar a un professor universitari.

Hachi i el professor jugaven junts, menjaven junts, fins i tot es banyaven i dormien junts.

Cada dia, el professor anava a la Universitat.

Pel matí, Hachi acompanyava el professor fins l’estació de Shibuya, on aquest agafava el tren.

– Adéu, Hachi.

– Guau, guau.

Desprès Hachi tornava a casa, i cada tarda tornava a l’estació de Shibuya a esperar que el professor tornès amb el tren.

– Ja estic aquí, Hachi.

– Guau, guau.

Hachi estava feliç.

I desprès Hachi i el professor tornaven junts cap a casa.

Aquell dia, com sempre, pel matí va acompanyar al professor fins l’estació de Shibuya.

– Adéu, Hachi.

– Guau, guau.

I el professor va marxar cap a la Universitat.

Aquella tarda, Hachi va anar a rebre’l com sempre a l’estació de Shibuya. Però el professor no va tornar.

Aquell mateix dia el professor havia mort a la Universitat. El professor no tornava. De fet ja ni tan sols estava viu, però Hachi no ho savia.

Cada tarda Hachi anava a l’estació de Shibuya a rebre al professor, però aquest no tornava. El tren arribava, però el professor no hi baixava. Cada dia arribava el tren, però cap dia hi baixava el professor.

Va arribar l’estiu, i desprès la tardor i el hivern, i novament la primavera.

Va ploure, va nevar, van bufar forts vents, però Hachi cada dia, per la tarda, anava a l’estació de Shibuya a esperar al professor, malgrat que aquest no va tornar.

Durant gairebé deu anys, cada dia, Hachi anava a l’estació de Shibuya.

Actualment segueix davant de l’estació en forma d’estàtua.

Valgui també aquest article com a homenatge a tots els gossos del mon, com la pobre Lynka, que desgraciadament ja fa prop de sis anys que va morir, i que moltes vegades son molt més “humans” que els propis humans, malgrat molta gent els tracti de formes que no se les desitjaria ni als meus pitjors enemics.

Anuncis

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: