Respectar els originals

Ja fa unes setmanes els blocs de manga es van fer ressò de nombrosos comentaris de mangakas molt coneguts protestant per la pirateria que acabaria per destruir el seu “modus vivendi”, la qual cosa impediria que es produïssin nous mangas i animes. No es la meva intenció parlar o valorar el fet de la pirateria en si mateixa, si no comentar una sèrie de punts relacionats amb el mon de les obres originals i la seva comercialització.

Un dels raonaments que més es fan servir per atacar la pirateria es que la qualitat respecte dels originals es ínfima, però la veritat es que es un dels punts que crec més erronis. Cada cop la qualitat de les versions (deixeu-me anomenar així els treballs de molts aficionats que es poden trobar per internet) es més excepcional, i fins i tot podria dir-se que en molts casos superior a algunes versions comercials. Actualment cada cop es mes senzill realitzar versions de molt alta qualitat amb els ordinadors personals, no calent ja aparells especialitzats, professionals i totalment fora de l’abast de l’aficionat mig. Crec que es per això que les empreses que es dediquen a això s’han començat a posar les piles per fer edicions cada cop més cuidades en els detalls, ajustant el preu al màxim. Però no sempre ha estat així, per desesperació de molts aficionats, i crec que en part aquesta “prepotència” de certes empreses ha fomentat (entre altres molts factors) el que ara aquests mateixos responsables anomenen “plaga contra la creativitat”.

I es que al llarg de la historia s’han produït (no només aquí) veritables atentats contra les obres originals. Es per això que em fa gracia quan els autors reclamen respecte pels originals, que estan pensats per veure d’una forma i amb una qualitat determinades. Quines aberracions? Doncs la llista seria molt llarga, però per posar només uns exemples, podríem mencionar les pel·lícules de Godzilla (Gojira en realitat), que en les versions americanes (i de retruc les que arribaven a Europa, que eren les americanes) tenien un nou muntatge on fins i tot hi havia escenes noves filmades pels propis americans per… motius desconeguts per mi (Raymond Burr era un habitual en aquestes escenes); o als inicis de TV3, que malgrat donar un fort impuls al manga, per alguna raó mística tenia per norma no presentar cap capçalera amb lletres japonesos, i en conseqüència feia nous “openings” i “endings” totalment diferents dels reals. Així, a Ranma1/2 era un refregit d’escenes dels primers capítols que no va canviar en tot el llarg de la sèrie, i com es traduïa la versió francesa, hi havia una censura que, veient desprès els originals japonesos, crec que fins i tot dificultaven la comprensió d’algunes de les coses que passaven. En aquests casos es ben evident que l’original no es respectava gens, i el gran avantatge de les versions dels aficionats, es que sempre que poden agafen els originals japonesos.

Un altre tema important es la traducció/doblatge. Es evident que uns aficionats no poden doblar els capítols, cosa que dona avantatge a les empreses, però cada cop hi ha més gent que vol sentir la versió original (encara que no l’entengui) i llegir els subtítols. Aquí els aficionats tenen un gran avantatge ja que no fan “interpretacions” ni consideracions especials sobre el que diuen, si no que tradueixen el més literalment possible. De fet, en moltes ocasions fins i tot posen cartells explicant paraules o significats de frases per millorar la comprensió del context (cosa que mai trobaràs en les versions comercials). Això si, les traduccions dels aficionats tenen dos problemes molt greus: que les traduccions son fetes generalment sobre les traduccions de l’anglès dels originals (i els angloparlants son més aviat dolents fent subtítols), i que malgrat que molta de la gent que s’hi dedica es universitària, la veritat es que vergonya els hauria de fer cometre moltes de les faltes d’ortografia (de nens de primària) que cometen.

I que dir de les traduccions de les versions comercials… la veritat es que de vegades em fa fins i tot fàstic veure el que arriben a dir. Se una mica de japonès i de vegades me n’adono d’aquests errors que un professional no hauria de cometre (jo he dedicat bona part de la meva vida professional a la traducció i se’m regiren els budells al veure algunes coses), però moltes vegades no cal saber-ne per adonar-se’n que han fet adaptacions “molt lliures” dels originals, potser pensant que els espectadors som massa críos per entendre-ho si no ho fan així (potser herència del pensar que si son dibuixos es només per a nens). La llista podria ser kilomètrica, però només posaré uns exemples: els canvis de noms dels protagonistes en moltes series (City Hunter era Nicky Larson en la versió francesa, i la seva ajudant era Cèlia en castellà… i desprès et preguntaves per què sempre bevia d’una tassa amb una K (de Kaori, el seu nom real) gegantina); traduir els onigiri com a donuts malgrat no tindre cap forat (Pokémon); dir que un hanami es un picnic, perdent per tant el “feeeling” especial de l’acte (Kochikame)… La llista podria continuar i no tindria final.

I un darrer apunt, tot i que no te massa a veure amb el respecte als originals, però que crec que a molta gent l’ha predisposat contra les versions comercials, i ho explicaré amb un exemple propi. En el meu cas, he arribat a tindre fins a 3 vegades els capítols de Ranma1/2, dos d’elles comprades (i per tant en un dels casos diners llençats). Per què? Doncs ara ho veure-ho. Ranma1/2 ha estat una de les series que em van introduir en aquest mon gracies a la seva retransmissió per TV3. Posteriorment se que Antena 3 també la va emetre, però no vaig veure cap capítol per que no m’agradava gens el doblatge. Es per això que la vaig voler conservar… i primera versió, descarregada d’internet en català. Més tard es va posar a la venta seguint un sistema tipus fascicles col·leccionables, amb les versions original i en castellà. Evidentment, la versió en castellà jo no la volia per res per que no m’agradava el doblatge, però vaig pensar que així tindria la versió original i podria veure (potser) les escenes censurades a la versió catalana. Mala idea, la versió era tan “cutre” que l’original no incloïa els subtítols, així que no entenia res (però tot i això la vaig comprar per tindre la imatge en millor qualitat i per que ja llavors tenia intenció d’acabar aprenent japonès). Finalment, Jonu Media va treure la versió definitiva (i prou bona) amb la versió original (amb subtitols) i la versió catalana (hi havia també dues versions en castellà, la que no m’agradava i una de nova). Magnífic, vaig pensar, així ho tindre tot en un (a més era la versió sense censura, així que a la versió catalana podia veure les escenes censurades per que apareixien subtitulades, confirmant-me així la “estupidesa” d’aquesta censura). Un altre error; per motius comercials diversos, desprès del que Jonu va qualificar com temporada 5, va deixar d’editar-ho. Es per això que ara fins aquest punt tinc una versió bona, i fins al final una comercial cutre i una piratilla per tindre el doblatge català.

Aquest ha estat només un exemple, però la llista també podria ser llarga. Es evident que si no fan negoci, les empreses no volen arriscar més capital, però crec que es fan molt de mal a si mateixes produint series a mitges, malament i, sobre tot, tard. La gent crec sincerament que vol qualitat, i que prefereix les versions comercials a les dels aficionats (be, sempre hi haurà els pirates per vocació), però també està molt escarmentada de quedar-se a mitges amb una sèrie (jo realment ja he decidit esperar-me un temps i si s’acaba en condicions comprar-la tota de cop, a tindre que comprar-la però no poder completar-la, o haver de comprar-la dues o tres vegades –cas de les versions DVD, DVD col·leccionista, DVD amb x-tres addicionals, pack de la darrera peli amb les versions anteriors que ja tens, però sense vendre-la per separat, etc.), o de tindre que esperar fins avorrir-se (ho sento per la nova col·lecció de pel·lícules de Studio Ghibli, que crec te una qualitat excepcional, però em vaig afartar d’esperar i les vaig comprar en anglès per Amazon, i ara no penso tornar a comprar-les).

Be, sento haver-vos donat aquesta pallissa, però crec que m’ha servit per esplaiar-me davant d’actituds i situacions que m’exasperen. I repeteixo, amb tot això no he volgut ni defensar ni criticar cap de les dues opcions (comercial i d’aficionats) que cada cop semblen més abocades a un enfrontament obert i “salvatge”. Com ja he dit, si per mi fos em quedaria amb les versions comercials de les obres que m’agraden, però en determinats casos realment m’he considerat estafat. I amb això no vull dir que no em descarregui series, especialment les més noves, però també he de dir que encara que no les pogués descarregar, tampoc me les compraria mai de la vida. De fet, podria dir que el fer el piratilla ha representat un benefici per les empreses comercials per que series que les hauria inclòs en la categoria descarregables, les he acabat comprant gracies a que desprès de veure-les he passat de “si la tinc la miro, però no m’interessa realment” a “aquesta sèrie m’agrada molt, me la compraré”. Be, sempre que això hagi estat possible, cosa que en el cas de series i pel·lícules japoneses (i orientals en general), es quasi be impossible.

Anuncis

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: