Japanfreak

Fa uns dies, mentre sopava amb uns amics, no recordo massa a sant de que un em va deixar anar que no podia acceptar el que estava dient per que per a mi només existien dos països al mon: Japó i la resta del mon. Evidentment es totalment fals, per a mi també existeixen Escòcia i Irlanda… Però el cas es que em va fer pensar (una vegada més) en els meus motius per ser tant fanàtic del Japó, un veritable “freak”. I, la veritat,  no podria dir exactament quan o per què vaig començar a ser-ho, bàsicament per que tinc una gran quantitat de records al respecte, però desconnectats del seu entorn temporal.

Quan era petit m’encantava anar al cinema, a la sessió matinal o la primera sessió de la tarda de cinemes com el Palacio Balaña o l’Excelsior (malauradament desaparegut), a veure pelis de Godzilla o altres monstres del “kaiju eiga”, o el que actualment molts qualificarien de veritables aberracions de ciència ficció realitzades pels japonesos (i com he sabut posteriorment, amb incomprensibles mutilacions nord-americanes sobre l’obra original). Es evident que malgrat m’agradessin molt aquestes pel·lícules, no era conscient del seu origen, i la veritat es que no distingia entre elles i les de Harry Harryhausen i els seus deixebles (unes altres habituals d’aquestes sessions).

Més endavant em vaig aficionar a les pel·lícules “Made in HK” dels anys 70, aquelles tan dolentes però que et feien riure (com les primeres de Jackie Chan o la infinita sèrie d’imitadors de Bruce Lee). Aquí ja era conscient del seu origen i, tot i que no eren japoneses, si que m’acostaven al destí final, ja que a partir d’aquestes vaig anar descobrint altres cinematografies asiàtiques, fins descobrir (o potser hauria de dir redescobrir) la japonesa, en bona part gracies en bona part a les pel·lícules de samurais d’Akira Kurosawa, que eren les úniques que arribaven als nostres cinemes o a la televisió. Per mi son memorables dos visionats: “Los Siete Samurais” sense cap mena d’interrupció publicitària en una sessió de “Cine Club” a la 2 i “Ran” repapat a un seient del cinema Urgell des de una fila prou propera a la pantalla per que la sang t’esquitxés. Malgrat això no crec que hagués passat de veure les pelis que les distribuïdores consideressin “aptes per a occidentals” si no hagués estat per un petit cicle de pelis japoneses que van fer a la Universitat (i que em van descobrir unes histories originals i fresques), i l’esclat del nou cinema de terror que es va posar tant de moda (i no estic parlant de les infinites versions de “The Grudge”, si no més aviat a “Ringu”, o les pelis de Kiyoshi Kurosawa).

A tot això cal afeixir el manga i l’anime, i es que viure a la comunitat on potser va iniciar-se més aviat i amb més força l’afició pel “còmic japonès”, sens dubte es un factor important, així com la decidida aposta que va fer TV3 per emetre aquest tipus de programació (era, haig de confessar-ho, un gran consumidor de la caixa tonta).

Però probablement no va ser el cinema el que més em va influir per convertir-me en freak del Japó, si no més aviat la historia. Des de petit m’ha interessat força la historia, però sobre els quinze anys, amb el descobriment dels wargames de taulell, em va passar a interessar molt la historia militar, i quasi de forma inconscient vaig caure a les urpes de la era samurai i de la Segona Guerra Mundial (més en el teatre continental que al Pacífic). Recordo una conversa en una festa amb un japonès (crec que era cuiner del cònsol de llavors) sobre les diferents formes d’explicar la veritat, i la meva determinació per començar a aprendre japonès per tal de poder llegir la versió del succeït, des de l’altre costat. La veritat es que es va convertir en un intent fallit per diverses causes que no venen al cas, però va servir per sembrar la llavor que acabaria fruint més endavant.

Cinema, historia, manga, diversos aspectes de la cultura d’un país que anava descobrint poc a poc, però que anaven agafant embranzida. Cada vegada anava descobrint nous aspectes de la cultura. Amb els companys de les primeres classes de japonès (tots ells formaven un grup d’aficionats molt “freaks” anomenat “Inu” i que pel que he pogut anar veient en bona part han acabat treballant en coses relacionades) vaig descobrir mangas més enllà del que podia veure a la tele o trobar a les llibreries (gracies per descobrir-me a Tsukasa Hojo), especialment per que encara no era tan fanàtic del manga com per buscar i rebuscar; algú, no recordo qui, em va passar música (crec que era de X-Japan); la cuina, tot i que ja l’havia tastat feia alguns anys sense impressionar-me especialment, em va enamorar (actualment en podria menjar constantment). Crec que en poc temps vaig descobrir un munt d’aspectes que encara desconeixia, i al meu interior es va anar fent una bola de neu que rodolava muntanya avall sense res que la pogués aturar.

Es podria dir que llavors ja era un freak del Japó? Doncs probablement, tot i que encara em faltava un element que crec imprescindible per arribar a la rendició incondicional: visitar el país.

La que llavors era la meva parella, veient quant m’agradava tot el relacionat amb el Japó em va animar a seguir aquest camí (a ella també li agradava força el manga i la cuina japonesa), així que vaig tornar a intentar estudiar japonès (un altre petit fracàs, aquest cop per motius aliens a la meva voluntat) i, finalment, l’estiu del 2001, varem fer un viatge de en prou feines 10 dies al Japó, visitant Tôkyo i Kyôto… la condemna ja estava escrita, segellada i rubricada, i no hauria perdó possible per part de ningú. La sentència, ser considerat un freak insalvable pels meus amics i coneguts, tres viatges més al Japó al llarg d’aquests anys, una secció sencera de prestatgeries atapeïda de material relacionat exclusivament amb Japó (inclosos cinc arxivadors plens a rebentar de material turístic que he anat acumulant durant els viatges i que em son de molta utilitat per escriure les entrades d’aquest bloc), més de mitja vitrina atapeïda de figures i altres records del Japó, dormir en futó sobre un tatami, gairebé 1.500 pel·lícules i series d’anime introduïdes en una base de dades de pelis orientals (i malauradament moltes encara per visionar), aquest bloc, i el que espero sigui l’intent final d’aprendre japonès com cal (ja porto quatre anys, aviat començaré el cinquè, així que crec que aquest cop si es el definitiu).

Anuncis

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: