Comunicació no verbal

Fa uns dies, mentre realitzava un exercici de comprensió lectora de japonès que parlava dels gestos que fan servir els japonesos en diverses circumstancies, em vaig posar a pensar en aquest tipus de comunicació no verbal i les diferencies i similituds existents a aquest nivell entre el Japó i Catalunya (be, formava part de l’exercici, però jo vaig anar una mica més enllà).

Dels exemples de comunicació no verbal que es mencionaven, alguns ja els coneixia per que m’ho havien dit o ho havia experimentat personalment, però d’altres, si ve potser les havia observat, no havia pogut identificat el seu significat exacte.

Això si, una cosa que ja sabia em va quedar totalment clar: els japonesos en aquest tipus de comunicació eviten tot contacte físic. Així, per exemple, mentre que per saludar-nos tant si ens acaben de presentar com si som amics de fa temps, nosaltres fem una encaixada de mans, i en alguns casos fins i tot una abraçada o, sobre tot si hi ha una fèmina implicada, ens donem dos petons; per contra, els japonesos simplement es fan una reverencia, més o menys pronunciada segons el respecte que es mereixi cadascuna de les persones implicades (al marge de el bescanvi de targetes, que es més habitual en contactes professionals), però en cap cas entren en contacte físic, tot i que poden arribar a donar-te la ma segons l’acostumats que estiguin a tractar amb occidentals. El que estic segur es que a qualsevol japonès li donaria un atac al cor si els saludés, per exemple, un rus, ja que entre ells es costum donar-se tres petons ben rotunda.

Un altre gest habitual al Japó es el de moure la ma col·locada  en posició vertical per davant del cos i movent-la amunt i aval, com si serressin l’aire. Amb aquest gest volen demanar pas (i aquest es un dels gestos que puc afirmar que fan, tant per que ens ho va explicar una guia japonesa com per que m’ho van fer a mi). Pel que fa a aquí he estat pensant que generalment el que es fa es posar la ma al braç de qui volem que s’aparti mentre fem el gest de desplaçar la persona, tot i que sense fer-ho, però no afirmaria que fos un gest àmpliament emprat com en el cas de anterior.

Però seguim amb els gestos: per demanar silenci tant al Japó com aquí es posa un dit davant de la boca, que generalment està acompanyat d’un soroll similar a una “S” molt llarga (シーツ en japonès); al Japó al riure, entre les dones es habitual que es tapin la boca amb la ma com a restes d’una antiga tradició segons la qual les dones no podien ensenyar les dents als homes, mentre que aquí la gent riu tant com pot, encara que algunes dones grans es possible que es tapin la boca, si poden amb un ventall, però això ve d’un altre historia molt diferent i que no entra en els objectius d’aquest bloc.

En d’altres formes de comunicació els gestos també son semblants entre tots dos països, però tot i així es nota que els mediterranis som molt més exagerats al fer-los (no en va estem acostumats a gesticular moltíssim al parlar). Així, el gest per demanar a un altre que s’acosti es doblegar la ma amunt i avall en direcció a la persona a la que volem demanar que s’acosti, la diferencia es que mentre els japonesos segurament doblegaran la ma al nivell dels dits sense moure-la massa, aquí possiblement farem un gest molt més aparatós, movent la ma a l’alçada del canell, o potser fins i tot part del braç. El mateix passa al dir “jo” o “meu”, els japonesos s’assenyalen el nas amb el dit índex, mentre que nosaltres preferim tocar-nos el pit amb la mà plana. També per dir adéu fem un gest similar, movent la ma, en posició vertical i paral·lela al cos, a dreta i esquerra; la diferencia es que mentre ells es més habitual que ho facin amb la ma gairebé enganxada al cos i a l’alçada de la cara, nosaltres podem arribar a fer grans espavents i traçar un ampli arc amb el braç.

I un últim gest que es mencionava en la lectura que he mencionat al principi es per dir “no en tinc ni idea”, que aquí generalment solucionem amb un encongiment d’espatlles, mentre que els japonesos mouen la ma, perpendicular al cos, amunt i avall per davant de la cara.

Com podem veure, aquest tipus de comunicació no verbal, que es molt emprada però de la que segurament no en som gaire conscients, te les seves diferencies, però al menys m’ha alegrat saber que, al menys entre els gestos que ara mateix conec, no hi ha cap gest que sigui igual que un altre d’aquí, però amb un sentit totalment oposat, per la qual cosa puc no ser comprés, però no malentès, com passaria, per exemple, a un país eslau (no recordo quin) en que per dir “si” i “no” amb el cap es fan servir els mateixos gestos que aquí, sols que amb el significat diametralment oposat.

Be, doncs només em toca posar la ma vertical i paral·lela al cos, mes o menys a l’alçada de la cara, i moure-la repetidament a dreta i esquerra.

Nota: totes les fotografíes d’aquest article han estat tretes d’internet.

Advertisements

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: