Al país del té no demanis cafè

Sempre he dit que a un país eminentment consumidor de té millor no demanar cafè. Al principi aquesta afirmació la aplicava a les illes britàniques (a Irlanda vaig sentir un acudit d’uns catalans que venia a dir: “Si a Espanya o Itàlia els anuncis de cafè parlen del seu sabor o del seu aroma… aquí que promouran? La seva transparència?”), i al viatjar al Japó la vaig estendre a aquest país, però amb el temps em vaig emportar una petita (molt petita) sorpresa.

La meva família sempre ha estat molt cafetera, fins que vaig arribar jo (la ovella negra en aquesta qüestió), que tot i que m’encanta l’aroma del cafè, mai l’havia pogut suportar fins que gairebé en tenia 30, i tot i així només si es en forma de tallat o cafè en llet (se que les denominacions del cafè canvien força d’un lloc a un altre –un amic de Màlaga em va dir que allà hi ha 5 denominacions diferents segons la quantitat de llet- així que diré que tallat es com un cafè sol al que se li afegeix llet fins omplir el gotet, mentre que el cafè amb llet es serveix en tassa gran i porta bastant més llet que cafè). Es per això que al Japó generalment prenia té, i com a molt algun cafè amb llet al Starbucks (o cadena similar) ja que aquests semblen clònics arreu del món (també en l’abusiu del seu preu, ja que prendre alguna cosa a un Starbucks et pot costar el mateix que un dinar), i tot i no ser un bon cafè, al menys es bevible.

Però en el darrer viatge vaig decidir fer experiments i provar el cafè de les màquina expenedores que hi ha per tot arreu. La veritat, tal com em pensava, no es un cafè massa bo (ni tan sols el que diuen que es “blue mountain”), però tampoc es tan imbevible com creia (en qualsevol cas, es un milió de vegades més bo que el cafè anglès).

Els japonesos sembla que tenen una forta afició al cafè (només cal veure la gran quantitat de màquines expenedores amb cafè, i com estan sempre de plens els Starbucks i similars) tot i que no crec que acabi desbancant al té. En qualsevol cas, els seus cafès no son massa forts (fins i tot jo que no suporto el cafè sol vaig acabar bevent només aquest), i els pots trobar de molts tipus. A part de la competència entre marques (allà totes les companyies fabriquen de quasi tot i no es estrany veure cafès fabricats per companyies que més ens sonarien a cervesa com Kirin, o a begudes alcohòliques com Suntory) i els diferents tipus segons l’origen del cafè, també pots trobar el cafè sol, amb llet o amb altres combinacions, fred o calent, etc.

He de reconèixer que una de les recances que tenia amb el cafè es que, si ja de per si no es massa bo, fred encara estaria pitjor, i em temia que el cafè calent s’escalfés fent servir un procés químic al obrir la llauna, però anava errat en tot. El cafè fred es pot arribar a veure i les llaunes dels cafès calents ja surten calentes de la màquina, no mitjançant potingues químiques. La pitjor pega que li trobo al cafè amb llet es que em sembla que fan servir llet condensada (o al menys te un sabor dolçot similar a aquesta) i es per això que em vaig decantar pel cafè sol.

En resum, que si sou uns grans amants del cafè, o sigui, que només suporteu els espresso fets amb la màquina del bar (que si està ben fet tenen un sabor que no pots reproduir a casa), al Japó val més que us tireu al té; però si sou dels que necessiten un cafè per acabar de despertar-se pel matí, al menys ho podreu fer sense que us doni arcades el cafetó.

Anuncis

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: