Instal•lacions ferroviàries

El passat dia 23, berbena de Sant Joan, a l’estació de tren de Castelldefels Platja es va produir un accident ferroviari en que un tren regional que no parava a aquella estació va atropellar una multitud de gent que estaven creuant les vies per accedir a la platja en doncs de fer servir el pas soterrat com calia. L’incident ha tingut un balanç de tretze morts i diversos ferits, i ha destapat tot tipus de comentaris en relació a les mesures de seguretat de l’estació, si les estacions de ferrocarril en general son segures o no, si estan ben fetes o no, però sobre tot s’ha parlat de on acaba la previsió de riscos i comença l’ imprudència de la gent.

No es la meva intenció entrar en aquest debat ni aportar cap tipus de comentari o conclusió el fet, però ho comento per que ha estat el motiu que m’ha fet pensar en les instal·lacions dels ferrocarrils japonesos (i quasi podríem dir qualsevol mitjà de transport d’aquell país, especialment els metros, que en molts casos son literalment “ferrocarrils metropolitans”). Ja fa temps que volia endegar una sèrie d’entrades al respecte dels trens del país nipó, així que he pensat que podria començar per les seves instal·lacions fixes, o el que es el mateix, les seves estacions.

Estació Ritsurinkoen (Takamatsu)

Japó es conegut per combinar una cultura mil·lenària i plena de tradicions amb la més absoluta modernitat, però la veritat es que aquest contrast nou-vell podria dir-se que s’estén a tots els àmbits de la vida quotidiana. No només es possible que entre els gratacels d’una de les seves ciutats es passegin mikoshis durant un matsuri tradicional, si no que tot i ser l’origen de les tecnologies més punteres en, per exemple, electrònica, encara es relativament habitual veure coses aquí ja totalment desaparegudes con les cintes de vídeo o els carrets de pel·lícula fotogràfica (just al costat dels Blue-ray disc o les càmeres digitals). De fet recordo l’anècdota (ja fa gairebé cinc anys d’això) d’una persona que va anar al japó i, per no tindre massa temps per decidir, en doncs de comprar un reproductor de CD’s que reproduís arxius en format mp3 (al Japó tenia una gama tan amplia que hauria estat difícil decidir-se), va pensar que ja ho compraria al tornar a Barcelona, amb la mala sort que al voler trobar-ne un aquí li va ser totalment impossible; a tot arreu li deien que ja no es venien (o que ni tan sols existien), que per reproduir mp3 s’havia de comprar un reproductor mp3 del tipus que hi ha ara, que eren més petits, etc. El problema es que ella volia aquest reproductor per poder escoltar els CD’s plens de mp3 que tenia i finalment no va poder fer-ho.

Anècdotes al marge, aquesta mateixa tendència pot aplicar-se als ferrocarrils i les seves instal·lacions, i no només per motius nostàlgics (com el que es conservin trens antics per fer recorreguts especials o commemoratius, que d’aquests també n’hi ha aquí), si no de forma real, pràctica i quotidiana. Evidentment no puc afirmar-ho amb rotunditat, però l’ impressió que un s’emporta després de visitar Japó es que allà apliquen allò de “si funciona, no ho tiris”, al contrari que aquí, que constantment estem canviant-ho tot pel model més modern (tot i que reconec que en molts casos es millor així ja que de pas estalviem en contaminació, costos o altres consideracions, però això es un altre tema). Com tots sabeu, per algunes estacions japoneses cada dia hi passen milions de persones, però segurament no us podeu ni arribar a imaginar com son aquestes estacions de grans i complexes, i la veritat es que no em veig en cor de descriure-les amb prou claredat; només us diré que, per exemple, l’estació de JR de Ueno te vies a sis o set nivells diferents (i no només una via a cada nivell); les estacions on es creuen diferents línies poden arribar a tindre com sis o set andanes dobles només per les línies locals, més dos o tres més pels trens més ràpids (encara que fora l’estació segueixin les mateixes línies que alguna de les locals), i si a més tenen estació pels shinkansen, poden arribar a tindre quatre o cinc andanes més (l’estació de Tokyo crec que te unes 24 andanes en total). Si combinem aquest nombre d’andanes, les instal·lacions annexes i la quantitat de gent que hi circula cada dia us podreu fer una idea de la complexitat organitzativa que deu suposar per les autoritats corresponents. A l’altre extrem del ventall ens trobem les petites estacions de zones poc poblades, on possiblement només passa un tren molt de quant en quant, i l’estació com a molt es podria considerar el que aquí en diem “abaixador”, poc més que una plataforma, sense cap mena de personal encarregat d’atendre-la.

Estació Kyôto

La qüestió es com son aquestes instal·lacions? Realment podríem imaginar que les estacions principals haurien de ser súper modernes, amb un evident desplegament de mesures de seguretat, sistemes adaptats etc. I la resposta es “Si però No”. Entre les estacions pots trobar de tot, des de les molt modernes amb escales automàtiques i ascensors ben adaptats (al menys parcialment) per a persones amb mobilitat reduïda (com la de Kyôto), a estacions que mai diries son importants dins la xarxa de ferrocarrils, passant per tot el ventall de possibilitats. Es cert que quan una estació es reforma es modernitza força, però la veritat es que moltes encara estan en el procés de fer-ho (com la de Hakata), i no son més que un munt de passadissos provisionals, escales temporals i zones d’obres. I fins i tot les mes modernes tenen parts que semblen d’un altre època (com Ueno).

De totes formes, el que si pots trobar a tot arreu, sigui l’estació nova, vella o en procés de remodelació, es un personal competent i una gent força cívica, de forma que es difícil que es produeixin accidents. Aquests son inexistents? Doncs no, la veritat es que la seguretat total crec que es impossible d’assolir (sempre hi haurà factors imponderables). I sobre l’actitud de la gent, son tots els japonesos prou cívics per no provocar problemes d’actitud o de vandalisme? Doncs tampoc es pot generalitzar, també hi ha japonesos que son uns brètols i uns vàndals, però en comparació, i especialment tenint en compte el nombre de gent que fa servir les instal·lacions, en termes generals es pot dir que si. Dubto molt que al Japó vegis algú creuant les vies per anar a l’altre andana ja que fa tard i no vol perdre el tren. Es ben cert que la freqüència de pas dels trens es molt superior i moltes vegades et pots permetre el luxe de perdre un tren, i que les estacions estan ja pensades de forma que, si un transbordaments de trens es habitual, el més segur es que el passatger no hagi de canviar d’andana, només de via (potser si que tenen una planificació millor que a d’altres països). Es cert que el personal està atent i, per exemple en les estacions del shinkansen on un tren podria xuclar-te pel buit que causa al passar, tant si tenen barreres de seguretat com si no, el personal de l’estació amonesta als que s’acosten massa per la seva seguretat (generalment estrangers que volen fer-se la foto amb el tren de fons). I pel que he llegit sembla ser que un conductor de tren al Japó es capaç de frenar el tren en un temps rècord i amb una precisió mil·limètrica (abans que arribi el tren saps perfectament on acabarà cada porta segons unes marques que hi ha al terra, i que es compleixen amb total precisió).

Be, crec que finalment m’ha sortit una entrada amb més contingut d’opinió del que pretenia, així que perdoneu-me si ja posats, per acabar, dic que es ben cert allò de que “l’hàbit no fa al monjo”, i que tot i ser exigibles tota una sèrie de condicions (seguretat, accessibilitat, mitjans, etc.) a les estacions de qualsevol banda, en darrera instancia som les pròpies persones i l’ús que en fem de les instal·lacions el que determina la qualitat. No podem exigir estacions en perfectes condicions si constantment estem deteriorant-les amb les nostres actituds, ni demanar que siguin altres els que pensin la forma d’evitar la propera estupidesa que cometrem. El primer que em de fer tots plegats es complir les normes no només les que ens interessen, ser una mica més conscients del que ens dicta la lògica, i potser tindre una mica menys de presa, per difícil que això pugui semblar en el mon embogit en que vivim, ja que perdre cinc minuts ara ens pot permetre viure un munt d’anys més en el futur.

Foto: Arturo - Texte: Si us cau algún objecte a la via, si us plau, aviseu al personal de l'estació.

Anuncis

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: