Japó 2010: dia 17

Un nou dia de pallissa viatgera, aquet cop per tornar a visitar llocs històrics, a més d’un dels elements més reconeixibles per qualsevol que hagi vist fotografies, el castell de Matsumoto, el més antic que conserva la estructura original, segons sembla gracies a l’ intervenció desinteressada de gent important que va evitar que el castell acabés com tants d’altres que més tard s’han hagut de reconstruir quasi partint de zero.

Sobre el castell dir que està tan estudiat, que fins i tot en els mapes de situació et marquen des de on fer les fotografies!!! De totes formes l’interior una mica decebedor, malgrat que alguns nivells han estat convertits en museu, però la resta està excessivament buida. I ni tan sols han convertit el darrer nivell en una macro botiga de records com en tants altres castells. Evidentment, com pertoca a qualsevol visita a castell, m’he congelat els peus (la fusta no es gens càlida per caminar-hi descalç), quasi m’escalabro al colpejar contra una biga malgrat les advertències, i els genolls encara em fan mal després de baixar graons de més de 40cm d’alçada. El pitjor ha estat tractar de baixar per una escala que en prou feines passa una persona, de graons tan estrets que has de baixar de costat per no fer-te mal al peu amb els reforços de metall i tan alts que quasi has d’escalar; tot això mentre un gentada tracta de pujar pel mateix lloc. La part “divertida” (i poso cometes per que realment no era per riure) era veure els nens més petits tractant de baixar uns graons quasi més alts que les seves cametes mentre cridaven “こわい、こわい” (quina por, tinc por).

El millor de la visita a Matsumoto ha estat, sorprenentment la visita al Museu de la Ciutat (entrada inclosa en la del castell), no pel museu en si, si no per una exposició temporal que hi havia (veure foto bonus al final). Especialment per que la visita ha estat amanida per música de koto i una espècie de sopa d’arròs dolça que m’han ofert i que, com ja ve sent habitual, amb la gana que portava darrera el “desprès de veure això menjo una mica” , m’ha sentat de por.

I parlant de menjar, havia calculat tan be el temps d’estar a Matsumoto, que abans d’agafar el tren de tornada m’ha donat temps de menjar un curri en un restaurant d’una cadena similar al Yoshinoya (del, que ja n’he parlat alguna vegada) però que només fa plats de curri. Això si, tu te’l fas a la mida: esculls la quantitat d’arròs, el picant que vulguis sigui el curri (el grau habitual +1 us asseguro que no pica gens, als 5 minuts d’haver acabat ja ni te n’enrecordes), i l’acompanyament (i no només entre diferents empanant com es habitual, sinó també bolets i verdures).

De tornada a Tokyo, com havia de canviar de tren a Nagano, he aprofitat per veure l’únic important que te la ciutat (no ho dic jo, sinó la pròpia dona d’informació turística, que després de molt insistir ha dit que el segon més interessant eren els carrers de botigues), que es un temple situat a uns dos kilòmetres de l’estació seguint un carrer tot recte fins al final. Un passeig d’anada i tornada per anar descobrint algunes petites curiositats, com un museu al carrer, en que de quant en quant trobes un aparador amb material històric relacionat amb la botiga on es trobi. I la veritat, si que sembla cert que Nagano no te res més destacable.

I com he promès abans, una fotografia de bonificació, tot i que ja fa un més que va ser el dia de les nenes:

Advertisements

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: